De documentals i pel·lícules n’hem viscuts tots molts, però cap experiència col·lectiva és comparable a la del Primer d’octubre de 2017. No és només que un rei ens declarés la guerra, com en el temps de Pau Claris, no és només la violència exercida sobre el contribuent català per funcionaris uniformats de l’Estat espanyol. Sobretot és perquè es tracta d’un episodi que vam viure la majoria dels vius, un episodi que el vam viure junts, com a col·lectiu; i el compartim tots els que volíem votar el nostre futur i vam sortir al carrer convençuts de la sobirania del poble. L’escriptor Joan Sales deia que la Guerra Civil era el més interessant que li havia passat a la vida i està molt ben vist. Amb la mateixa intenció, molts estudiosos de l’Holocaust expliquen la importància dels camps de concentració, també, des d’una perspectiva humana, personal, biogràfica, dels supervivents. La importància del que hem viscut no es mesura en morts, ni en sang, ni en cops, no hi ha res d’objectiu en el procés de la memòria col·lectiva. Això ho explica Giorgio Agamben quan parla de l’aporia d’Auschwitz. No us deixeu impressionar per aquest nom tècnic. Vol dir senzillament que vam viure uns fets amb tanta intensitat, i ens semblen tan reals que, comparant-los amb altres vivències nostres, no ens semblen tan autèntiques ni presents. A l’hora de fer memòria, gairebé quatre anys després del Primer d’octubre, sembla mentida com ja no és ben bé el mateix el que va passar, el que vam viure, el que se n’ha dit públicament, el que es considera real o falsejat -especialment després del judici farsa del Suprem-, ens adonem que tampoc no és el mateix el que hem entès i el que es pot arribar a entendre d’aquell moment. O de qualsevol moment, perquè el coneixement històric de qualsevol moment o època del passat està condicionat per aquesta aporia. Fins ara els de la meva generació només podíem parlar del cop d’estat del 23 de febrer, vist a través de la televisió. Ara la memòria ha quedat fixada en les pallisses contra ciutadans desarmats, en la insubordinació de Carles Puigdemont, en l’orgull col·lectiu del poble català. Una experiència que vam viure de primera mà. I que continuem vivint a través dels presos polítics i dels més de tres mil represaliats que continuen perseguits pels jutjats espanyols.

Els fets del Primer d’octubre ens han dut a tots plegats, en una mesura o una altra, a pensar-hi amb atenció. A buscar una explicació satisfactòria a aquella violència, a entendre millor les relacions entre Catalunya i Espanya, a interessar-nos pel feixisme espanyol i per la manera de ser dels nostres enemics. A entendre que no som davant d’una simple col·lecció de monstres sinó d’una colla molt més diversificada i vulgar i, per tant, més perillosa. A entendre del que són capaços de fer en un futur en nom de la sagrada unitat d’Espanya. Les nocions de justícia i injustícia, de normalitat i anormalitat, fins i tot de democràcia, han estat fortament erosionades per l’arbitrarietat del poder. Com recorda Primo Levi, els camps de concentració no s’expliquen pas amb l’existència de tres o quatre autèntics dimonis, amb el protagonisme de Hitler, Himmler o Goebbels. L’Holocaust o el Primer d’octubre s’expliquen sobretot, especialment, per un exèrcit d’homes normals, que no eren ni perversos ni sàdics, simplement inconscients, que no pensen que han actuat malament. En van poder veure alguns en les sessions del judici del Suprem. Són els funcionaris grisos i programats, els buròcrates pagats per les víctimes. Són els buròcrates que  es resisteixen no només a cap votació per la independència sinó a qualsevol canvi real de la política. La banalitat del mal que assenyala Hannah Arendt és aquesta. Quan la gent normal i corrent creu que ha de fer tot el que li manen a canvi d’un sou i d’un lloc en propietat dins l’administració que ningú no li podrà prendre. La irreflexió és ben normal. I deixar-se endur pel discurs d’uns mitjans de comunicació  d’ultradreta madrilenya força fàcil. I és tan fàcil que fins i tot funcionaris de la Generalitat també s’hi identifiquen, lectors de La Razón, El Mundo i altres coses pitjors com Jiménez Losantos.