Com t'acomiades d’algú que morirà en pocs dies? Amb La meva amiga Eva, no em refereixo a l’excel·lent pel·lícula de Cesc Gay, sinó a la germana mitjana de la Maria i la Rocío, una de les meves millors amigues de l’escola. “Cuidaré la teva germana”, li vaig escriure. “Ens deixa la morena del trio”, deia un dels tants missatges de comiat que van llegir al seu funeral. L'he plorat molt, més que per mi, sentint el dolor dels qui l’han estimat. Anar al tanatori és encara més dur quan és una persona així de jove.
Tinc una merda de costum. I és que estic acostumada a puntuar la vida com els vins, del 0 al 100, segons l’edat que et mors. Perquè si, com diu Kierkegaard, des que neixes ets prou vell per morir i, per a mi, un 100 seria un 10 i la resta és una simple equació. Sempre he pensat que Kierkegaard va dir això perquè no ha patit cap avortament. Doncs, igual que pots viure 103 anys (petant el meu patètic rànquing), t’asseguro que també pots sentir, com algú molt present, l’ésser que no ha tingut ni la possibilitat de néixer perquè ha mort a la panxa. Això equivaldria a un número molt negatiu. L’Eva ha mort als 41 anys. Això és un 4.1, que no arriba ni a l’aprovat per tenir temps de degustar la vida. De què ha mort? Preguntem sempre. De mort és una expressió que em recorda Carlos Latre, de quan fa pocs dies vam anar a veure el fill de l’estimada Núria Garcés, que va morir de sobte als 31 anys i vam acabar al mateix tanatori de Les Corts. Enterrar un fill, res fa més por que això. A la meva parella se li va morir el fill quan tenia deu anys. Això és un 1 sobre 10. Quan m’ensenya les fotos del Marc i els vídeos que ell necessita veure diàriament, hi ha dies que no puc dedicar-li l’atenció que mereix. El cert és que em posaria a plorar sempre, i a vegades necessito estar centrada. No és que no m’interessi, ni de bon tros, és pura protecció. És un condó emocional per tirar endavant. I aquests dies m’ha passat. Com que el meu tarannà és fer d’animadora, tinc moments que necessito no empatitzar tota l’estona per conservar l’energia necessària per poder seguir ajudant l’altra persona.
L’Eva ha mort d’un càncer fulminant. Una noia meravellosa, vital, simpàtica, extraordinària, amb projectes, viatges, i que, fins una setmana abans del diagnòstic, no es trobava ni malament. La veuràs aquest 14 de desembre en un vídeo que va gravar per a La Marató. Hi explica que el diagnòstic va ser de 17 tumors situats al fetge. Semblava un gruyère amb tantes lesions. Quan m’ho va explicar la seva germana, el primer que vaig pensar, com a bona obsessionada a tenir fills, va ser si congelaria els òvuls. No, això no era ni important, li quedaven mesos de vida. I allà vaig veure que anava de debò, que de res no serviria la màgica i aplicada Eva de quan érem petites. Que per desgràcia no seria aquell cas tan desitjat que miraculosament se salvaria gràcies a la seva gran actitud vital, la qual ha mantingut amb una lucidesa que emociona des del principi fins al final. Perquè no era una lluita, era una maleïda condemna. “Almenys que tingui temps de fer l’últim sopar amb els del doctorat”, deia quan ja no podia ni menjar. “Ha comprat dues entrades per El fantasma de l’Òpera”, m’anaven informant, esperant arribar més enllà del següent cap de setmana.
Em pensava que els quaranta era la dècada dels divorcis de la meva generació, no la d’anar als funerals dels nostres familiars i coetanis
Una de cada tres dones tindrem càncer. I penso en el sopar que celebràvem un parell de cops a l’any l’Anna Boadas, l’Uri Soler, l’Anna Pérez Pagès i servidora. La Peigis va morir de càncer amb un 4.9 del seu camí vital. En el cas dels homes, la probabilitat de patir la malaltia és encara més alta. Just t’assabentes que un altre bon amic del món de la comunicació n’hi han diagnosticat un. En aquest cas, no en vol parlar i també no hi ha cap més remei que acceptar (encara que em costi molt no anar a abraçar-lo) el seu hermetisme. Em pensava que els quaranta era la dècada dels divorcis de la meva generació, no la d’anar als funerals dels nostres familiars i coetanis. I diuen que als cinquanta encara és pitjor.
A l’Eva Cordobés Millán li hem regalat moltes menys flors de les que mereixia, perquè hem preferit fer donació a La Marató amb el grup d’amigues d’EGB. En aquesta 34a edició, la recaptació és per aquesta puta malaltia, que, segons la comunitat científica, ha augmentat aquest any fins a un 3,29%. El 2024 van morir a Catalunya 17.000 persones, 46 persones cada dia i dues cada hora. L’Eva és un d’aquests números, un número darrere el qual deixa als seus pares, a les seves dues germanes, als seus tres nebots i a un munt de persones que il·luminava amb lúcides respostes. Quan penso en el seu nom, no penso en la Longoria o l’Eva de la Bíblia, sinó en el seu somriure. Des que vaig saber el seu diagnòstic, em faig un te verd al dia, no em facis raonar el perquè. El que sí que vull és donar-te encara més raons per sumar fons a la recerca. És tan fàcil com fer un BIZUM des de l’apartat “Donacions” La Marató 33333. Perquè avui, que van a buscar les seves cendres, no hi ha cap consol. La investigació d’aquesta malaltia no ens serveix per contestar preguntes urgents, però sí per trobar una certa calma mentre encreuem els dits.