El text "La llengua i les bèsties", de Quim Torra, és un article d’opinió estructurat en vuit paràgrafs que es construeix al voltant d’una imatge metafòrica, formada per dos elements, i dues referències intertextuals. La condició de semblança de la metàfora s’estableix entre “les bèsties” ―en una primera relació intertextual amb un text de ficció― i “les persones que s’ofenen en sentir una llengua diferent a la seva” ―en una segona referència intertextual a una carta de queixa dirigida a Swiss Air i publicada en un diari suís―.

La primera de les dues referències del text es presenta en el primer paràgraf. Es tracta del llibre infantil De quan les bèsties parlaven, de Manuel Folch i Torres amb il·lustracions de Joan Llaveries, que l’autor acompanya de la referència a dos llibres infantils més: Beolavà, també de Folch i Torres, i La rosa i l’anell, de William Makepeace Thackeray. Per tant, el primer paràgraf estableix una connexió amb la literatura infantil de l’entorn de l’autor que representa el punt de partida de l’article i de la metàfora.

La segona referència es presenta al sisè paràgraf, cap al qual el lector és dirigit progressivament. L’autor remet a la carta de queixa que va publicar un diari suís germanòfon ―el qual no s’ha pogut consultar―. El motiu de la queixa era l’ús del català en els vols a territoris espanyols on es parla català. En una cerca a les hemeroteques d’alguns diaris, s’ha pogut determinar que la carta a la qual l’autor fa referència la signava José Manuel Opazo, militant del partit polític de Rosa Díez, UPyD. A banda del contingut, l’autor també descriu l’extensió de la carta dient que era “a tota plana” (sisè paràgraf). En relació amb la carta, també es fa una breu menció a la reacció del Casal Català de Zuric (setè paràgraf), que es valora positivament, com es pot observar en la frase “Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares”.

Un cop descrites les dues referències intertextuals es pot procedir a l’anàlisi de la metàfora. El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) defineix metàfora com “una figura retòrica que consisteix a emprar un mot que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella”. En el text analitzat, la semblança es pot observar en la definició que proporciona el mateix diccionari, ja que el substantiu bèstia ―que apareix en el títol del text analitzat― té diverses accepcions. Les que s’utilitzen per a la metàfora en són les següents: 1.1) “Animal, principalment quadrúpede, especialment de càrrega” i 1.2) “Persona rude, intractable, brutal, incontinent, que hom pot assimilar a una bèstia”. Cal destacar que l’accepció 3, que fa referència a l’adjectiu, en aquest context, és semblant a l’accepció 1.2.

Malgrat que en el text de Folch i Torres els protagonistes de les faules no són principalment quadrúpedes, ni especialment de càrrega, com diu la definició del DIEC, ja que apareixen des de ratolins i gats fins a ratapinyades i borinots, el lector ―tant del llibre de Folch i Torres com de l’article de Torra― entén per extensió que fa referència als animals com hiperònim, deixant de banda si els hipònims que conté són mamífers quadrúpedes, aus, peixos o insectes.

En cap cas es pot considerar que aquest text és xenòfob o racista, ja que l’objectiu de l’autor és la crítica d’uns fets concrets i la rèplica a un posicionament ideològic contrari a l’ús de la llengua catalana

Havent presentat els elements de la metàfora i establert les connexions de la semblança, es pot procedir a descriure com s’ha desenvolupat en el text. Es pot observar clarament una progressió gradual en tres fases: 1) presentació de les bèsties de les faules de Folch i Torres 2) diferenciació entre les bèsties de les faules i les que habiten el mateix entorn que el lector remetent a un caràcter més vil (s’utilitzen substantius i adjectius amb connotacions negatives com “carronyaire”, “escurçó” i “hiena”) i 3) assimilació d’aquesta segona categoria de bèsties amb persones a qui “repugna qualsevol expressió de catalanitat”.

A continuació l’autor argumenta que el motiu pel qual descriu al lector la segona categoria de bèsties és que hi ha un “incident” que “no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat”. Per tant, es pot observar que en aquest quart paràgraf l’autor explica la motivació i l’objectiu del seu text i introdueix el relat dels fets de la queixa de Swiss Air.

En la descripció de la segona categoria de bèsties, que pertany a la fase 3 de la progressió de la metàfora, s’utilitza, sobretot, la hipèrbole, una “figura retòrica que consisteix a substituir el terme propi per un altre que n’augmenta o en redueix la designació d’una manera exagerada” (DIEC). Un exemple d’hipèrbole es pot observar en la següent oració: “Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua”. L’atribució dels adjectius amb una càrrega molt negativa “pertorbat” i “nauseabund” al substantiu “odi” donen com a resultat una hipèrbole inicial que es veu reforçada per la comparació hiperbòlica “com de dentadura postissa amb verdet”. L’autor utilitza una referència de l’entorn del lector que socialment i cultural no resulta agradable, una pròtesi, i hi afegeix un altre element que se sol relacionar amb la manca de neteja o la insalubritat, especialment si està relacionat amb productes d’higiene bucal o per al consum humà, que són les algues microscòpiques conegudes popularment amb la designació “verdet”.

Una altra figura retòrica que es pot observar és la sinestèsia, que consisteix en “l’associació d’elements que provenen de diferents dominis sensorials” (DIEC). Està present en la següent oració: “Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi”. El fet de “glopejar” l’odi construeix una sinestèsia, ja que l’odi es tracta d’un sentiment i, per tant, el verb que forma part de la col·locació idiomàtica és “sentir”. “Glopejar”, també des del punt de vista idiomàtic, ha de col·locar amb algun líquid que es pugui agitar dins la boca, com pot ser l’aigua o un col·lutori. La relació que existeix entre “odi” i “glopejar” és la boca, la cavitat que els éssers humans utilitzen tant per agitar líquids com per expressar sentiments de manera verbal.

A tall de conclusió i com a resum, es pot afirmar que és un text d’opinió que critica la intolerància d’alguns castellanoparlants davant de l’ús del català en l’espai públic. En cap cas es pot considerar que aquest text és xenòfob o racista, ja que l’objectiu de l’autor és la crítica d’uns fets concrets i la rèplica a un posicionament ideològic contrari a l’ús de la llengua catalana i en cap punt no es discrimina cap col·lectiu ni pel seu origen ni pel seu color de pell. A banda del contingut, l’estil hiperbòlic és el que més destaca, ja que se serveix d’una retòrica molt elaborada per transmetre el missatge de l’autor.

 

Eva Garcia Pinos és professora investigadora de Traducció Literària i Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra (UPF)