En només unes setmanes, centenars de supermercats europeus han patit atacs informàtics que han provocat pèrdues milionàries d'aliments. A França, els sistemes de conservació de plasma sanguini han estat manipulats a distància. Un banc ha patit un robatori d'uns cent milions d'euros. Desenes de vols han hagut d'alterar les seves rutes per falses amenaces de bomba i centenars de col·legis han rebut avisos similars. També les televisions de diferents països s'han vist obligades a evacuar les seves instal·lacions. Mentrestant, els governs ens recomanen preparar subministraments per sobreviure durant 72 hores davant una emergència i adverteixen dels riscos de l'anomenada guerra híbrida.
Què està passant? I, sobretot, som conscients del poder que hem dipositat en unes tecnologies que la majoria no comprenem i que poden acabar sent utilitzades contra nosaltres?
La primera gran alerta es va produir a França durant la nit de l'11 al 12 d'octubre. Uns 700 supermercats van patir atacs contra els seus sistemes de refrigeració. Algú va aconseguir accedir als dispositius que controlaven les temperatures i modificar-les, provocant la pèrdua d'enormes quantitats d'aliments. Les autoritats franceses van identificar vulnerabilitats en equips industrials connectats a internet i van emetre una advertència tècnica.
Però no va acabar aquí. Durant la matinada de l'1 al 2 de novembre es va registrar una nova onada en supermercats de Bèlgica, Suècia, Països Baixos, Irlanda, Finlàndia i altres països europeus. Cadenes com ICA, Coop, Colruyt o Ahold Delhaize van resultar afectades. Els danys econòmics encara s'estan avaluant.
Aquella mateixa nit, tres instal·lacions de l'organisme públic francès encarregat de la sang, l'Établissement français du sang, van detectar una intrusió en els seus sistemes de refrigeració. Segons va publicar Le Canard Enchaîné, els atacants havien introduït paràmetres de fins a 110 graus positius en equips que treballen habitualment sota zero. Afortunadament, les alarmes van funcionar, el personal va intervenir i no es van perdre productes sanguinis.
Però pensem un moment en el que significa. Una persona, des d'un ordinador i sense necessitat d'acostar-se físicament a les instal·lacions, pot posar en perill la conservació de productes essencials per a la salut de milers de pacients. En aquesta ocasió va funcionar la seguretat. Què hauria succeït si les alarmes també haguessin fallat?
Al mateix temps, Europa ha viscut una successió de falses amenaces de bomba. Durant els primers dies de novembre, desenes de vols comercials es van veure afectats. A Espanya, un avió procedent de Manchester va aterrar a Múrcia sota un dispositiu especial de seguretat. A Barajas es van investigar amenaces relacionades amb tres vols. Altres aeronaus van haver de desviar-se i algunes van ser escortades per caces militars. El divendres 6 de novembre, els recomptes publicats superaven els cinquanta vols afectats durant la setmana. No es van trobar explosius.
Els col·legis tampoc han escapat a aquesta situació. El 19 d'octubre, fins a 300 centres educatius d'Irlanda del Nord van rebre amenaces per correu electrònic. Alguns van haver de tancar preventivament. Durant la primera setmana de novembre es van registrar també centenars de missatges intimidatoris dirigits a escoles italianes. Les autoritats investiguen aquests episodis com a falses alarmes, sense que s'hagi demostrat que comparteixin responsables amb els atacs als sistemes frigorífics.
El divendres 6 de novembre, les amenaces van arribar a diverses televisions europees. La radiotelevisió pública irlandesa RTÉ va evacuar instal·lacions i va interrompre part de les seves emissions. A Bulgària, Nova TV va activar els seus protocols de seguretat i la britànica Sky va rebre una advertència similar.
No cal que una bomba existeixi per aconseguir alterar el funcionament d'un aeroport, mobilitzar serveis d'emergència o sembrar inquietud entre la població. N'hi ha prou que l'amenaça resulti creïble.
I mentre succeïa tot això, el banc francès Crédit Mutuel Arkéa reconeixia el 4 de novembre haver patit un atac informàtic que va permetre realitzar transferències fraudulentes per al voltant de cent milions d'euros. Els delinqüents van aprofitar una plataforma d'un proveïdor extern. L'entitat va assegurar que els comptes dels seus clients no havien resultat afectats.
Cada cas és diferent. No hi ha proves concloents que permetin afirmar que tots responen a una operació coordinada. Però tenen alguna cosa en comú: mostren fins a quin punt la nostra vida quotidiana depèn de sistemes informàtics el control dels quals pot veure's compromès.
La reacció internacional no s'ha fet esperar. El 4 de novembre, la Comissió Europea i ENISA van emetre una declaració conjunta sobre els atacs als sistemes frigorífics. L'endemà, l'FBI, CISA i diversos departaments federals estatunidencs van advertir d'una amenaça activa contra infraestructures industrials de refrigeració, alertant fins i tot de possibles danys materials i incendis.
En aquest context, Brussel·les va tornar a posar sobre la taula les recomanacions per afrontar les primeres 72 hores d'una emergència. L'estratègia europea es va presentar originalment el març de 2025, però el passat 3 de novembre es van anunciar noves orientacions dirigides a preparar la població davant d'apagades, catàstrofes, sabotatges i altres situacions de crisi.
Hem lliurat les claus de bona part de les nostres vides a sistemes que amb prou feines coneixem. Confiem en ells perquè funcionen, fins que deixen de fer-ho. I potser és el moment de preguntar-nos qui té realment el control.
Aquest mateix dia, durant el Fòrum Europeu de Protecció Civil, la comissària europea Hadja Lahbib va pronunciar una frase que mereix especial atenció: "No estem en guerra, però tampoc estem en pau". Va advertir que vivim en una perillosa zona grisa que pot convertir-se ràpidament en un escenari molt més greu.
És precisament aquesta zona grisa la que defineix una part de les amenaces híbrides. No sempre necessiten soldats, armes o enfrontaments militars. Poden buscar la desestabilització econòmica, el desgast dels serveis públics, la difusió d'informació falsa o la pèrdua de confiança dels ciutadans en les seves institucions.
També hem vist en les últimes setmanes disturbis i saquejos en diferents ciutats europees. A Barcelona, els altercats del 24 d'octubre van acabar amb 130 detinguts i nombrosos comerços danyats. La investigació de RTVE sobre el moviment Blocus va documentar com algunes convocatòries es difonien mitjançant xarxes socials i cartells generats amb intel·ligència artificial. No hi ha motius per relacionar automàticament aquells disturbis amb els ciberatacs. Però sí per parar atenció a com les eines digitals poden facilitar l'organització, amplificació i difusió de determinades accions.
Durant anys hem acceptat que la tecnologia assumeixi cada cop més funcions essencials perquè resulta còmoda, ràpida i aparentment eficient. Els nostres bancs, els nostres hospitals, els nostres transports, els nostres sistemes energètics... Tot està connectat. I ara estem fent un pas més amb la intel·ligència artificial, atribuint-li capacitats de supervisió, interpretació i decisió que poden acabar influint directament en la nostra seguretat.
No es tracta de negar els seus avantatges. La IA pot detectar anomalies, prevenir accidents i ajudar a resoldre problemes que un ésser humà trigaria molt més a identificar. Però també pot equivocar-se, treballar amb informació manipulada, ser atacada o utilitzar-se deliberadament per causar danys. I la velocitat amb què s'està implantant obliga a preguntar-se si estem preparats per assumir aquestes conseqüències.
Hi ha un exemple especialment proper. El passat 3 de novembre, abans d'anunciar la seva dimissió, Óscar Puente va presentar vuit mesures per reforçar la seguretat ferroviària després de la tragèdia d'Urda. Entre elles, va proposar crear un agent d'intel·ligència artificial i un bessó digital de la xarxa ferroviària per supervisar el seu funcionament, detectar anomalies, anticipar escenaris i analitzar les comunicacions entre maquinistes i controladors.
El mateix ministre va reconèixer que no coneixia cap sistema ferroviari que disposés d'un equipament semblant i que seria necessari innovar.
I precisament per això considero que hem de detenir-nos a reflexionar. Després d'una tragèdia de semblant magnitud, estem en condicions d'introduir noves tecnologies en els sistemes de seguretat sense haver acreditat suficientment la seva fiabilitat? Qui comprovarà els seus resultats? Què passarà quan s'equivoquin? Qui assumirà la responsabilitat? I quines garanties tindrem que no puguin ser manipulades des de fora?
Per descomptat que la tecnologia pot ajudar a prevenir errors humans. Però convé recordar que també pot introduir errors nous. No tindria sentit intentar solucionar una vulnerabilitat creant-ne una altra que encara no sabem controlar.
El debat, a més, ja està obert a banda i banda de l'Atlàntic. La Unió Europea està aplicant el seu Reglament d'Intel·ligència Artificial, tot i que ha ajornat fins al desembre de 2027 determinades obligacions per a sistemes d'alt risc, inclosos els utilitzats en infraestructures crítiques. Els Estats Units, per la seva banda, van anunciar el 4 de novembre que preparen una exposició del marc legal aplicable als seus laboratoris d'IA.
I aquí hi ha una contradicció que em sembla especialment preocupant: estem accelerant la incorporació d'aquestes eines a la nostra vida quotidiana mentre continuem discutint quins han de ser els seus límits, qui ha de supervisar-les i quines responsabilitats corresponen als qui les desenvolupen i utilitzen.
No està demostrat que els recents atacs contra els sistemes frigorífics europeus hagin utilitzat intel·ligència artificial. Els investigadors apunten, de fet, a vulnerabilitats informàtiques conegudes. Però això no elimina el risc que la IA permeti multiplicar atacs similars, perfeccionar les tècniques d'engany o estendre campanyes de desinformació amb una rapidesa difícil de controlar.
Tampoc significa que la solució consisteixi simplement a prohibir-la o sotmetre qualsevol innovació a restriccions indiscriminades. El debat hauria de ser molt més profund: quines tecnologies volem utilitzar, per a què, sota quins controls i amb quina capacitat real d'intervenció humana.
Perquè preparar un kit d'emergència a casa pot ser raonable. Però no podem acostumar-nos que la resposta a la nostra creixent vulnerabilitat consisteixi únicament a recomanar als ciutadans que tinguin aigua, aliments, llanternes i bateries per si els sistemes fallen.
La responsabilitat principal correspon als qui dissenyen, comercialitzen, implanten i supervisen aquestes tecnologies. I a les administracions que permeten que serveis essencials en depenguin.
Hem lliurat les claus de bona part de les nostres vides a sistemes que amb prou feines coneixem. Confiem en ells perquè funcionen, fins que deixen de fer-ho. I potser és el moment de preguntar-nos qui té realment el control.
La intel·ligència artificial pot esdevenir una eina extraordinària per millorar la nostra seguretat. Però també un instrument de desestabilització en un context de guerra híbrida. La diferència serà en la nostra capacitat per conèixer-la, exigir garanties i establir límits abans que els esdeveniments ens obliguin a fer-ho.
El veritable perill no és que les màquines siguin cada cop més capaces. És que nosaltres deixem de comprendre-les, de qüestionar-les i, finalment, de controlar-les.