El Dia d'Europa ja no és la postal amable de banderins blaus, himnes solemnes i discursos previsibles sobre “unitat en la diversitat”. Se celebra en un continent que ha tornat a parlar de guerres, de tancs, de sancions, de blocs enfrontats, en plena cursa de rearmament i amb la seguretat convertida en el nou idioma oficial de la política. Al mateix temps, aquesta Unió que va néixer precisament perquè els tancs no tornessin a creuar el continent continua sent l'espai amb més garanties de drets i llibertats del món, amb nivells de benestar que fa tot just unes dècades semblaven ciència-ficció per a moltes de les societats que avui la integren. Aquesta esquizofrènia (l'Europa que protegeix i la que s'arma, la que cuida i la que exclou) és el veritable paisatge d'aquest 9 de maig.

Brussel·les viu aquests anys com un punt d'inflexió. Ja no n'hi ha prou amb el relat del mercat únic, de l'euro com a escut, de la lliure circulació com a panacea. Es parla d'ampliació, d'autonomia estratègica, de dependència militar i tecnològica respecte als Estats Units, d'amenaces a la frontera oriental, de com blindar-se davant d'una Rússia que ha retornat la guerra a sòl europeu. La vella Declaració Schumann del 1950, aquell gest de posar el carbó i l'acer sota una autoritat comuna per evitar una altra guerra, es rellegeix avui en clau d'escut: de la comunitat econòmica hem passat a un projecte que es pensa en paràmetres de seguretat i defensa, amb llums i ombres.

Convé no oblidar, tanmateix, el que la integració europea ha significat per a milions de persones. Ha consolidat transicions democràtiques, ha portat inversió, infraestructures, programes socials, marcs de drets que han obligat més d'un govern a respectar allò que no hauria respectat motu proprio. El problema és que aquest salt institucional ha anat, massa vegades, de la mà d'una creixent distància entre qui decideix i qui vota. La famosa "Europa dels ciutadans" ha acabat moltes vegades reduïda a reglaments tècnics, a acrònims incomprensibles i a una tecnocràcia que decideix des de molt lluny sobre la vida quotidiana de la gent. D'aquí s'alimenta el discurs fàcil de l'enemic perfecte: "Brussel·les" com a sinònim d'elit, de burocràcia, de poder que ningú controla.

No és només una crisi econòmica ni una simple suma d'ensurts geopolítics. El que es discuteix en realitat és una crisi de valors i identitat. S'han encès les alarmes per atacs oberts a la independència judicial, per lleis que intenten domesticar la premsa crítica, per campanyes organitzades per intoxicar processos electorals amb desinformació massiva. Veiem com es colonitzen organismes reguladors, com es reparteixen a dit institucions que haurien de ser independents, com es buida la separació de poders mentre es manté el decorat. Tot això en un ecosistema digital que, al mateix temps que ha obert finestres de participació i transparència, s'ha transformat en una autopista per a rumors, odi i manipulació política a gran escala.

La successió de crisis ha deixat un pòsit que no es pot subestimar. Després de l'esclat financer del 2008 van arribar l'austeritat, les retallades, la precarietat convertida en norma, la sensació que Europa servia per rescatar bancs, però no per rescatar vides. Sobre aquest malestar van créixer populismes i extremismes de nova i vella fornada, des de la xenofòbia desacomplexada fins al simulacre antisistema que en realitat només canvia les cares, no les regles. La crisi migratòria del 2015 va mostrar una Unió dividida, aixecant tanques, externalitzant fronteres, discutint més sobre quotes que sobre vides humanes. La pandèmia de la covid-19 va acabar de provar els límits: tancaments, confinaments, estats d'excepció sanitaris, llibertats suspeses en nom de la salut pública. La por, un cop instal·lada, és un adob excel·lent per a qualsevol projecte autoritari. Un robatori de diners públics a costa de les mal anomenades vacunes que encara mereix justícia.

Potser la millor manera de celebrar aquest 9 de maig sigui entendre que Europa no és un lloc al qual un arriba, sinó una tasca que cal refer cada dia. I que, si no la fem nosaltres, altres la faran a la seva manera

I mentrestant, l'agenda es fa més densa, no menys. Guerra a la frontera, emergència climàtica, bretxes socials que s'engrandeixen, una digitalització que corre més de pressa que les lleis, moviments migratoris que ja no són episodis, sinó la nova normalitat. L'ampliació cap a països que busquen refugi sota el paraigua europeu es llegeix també com a moviment defensiu: com més gran el bloc, més difícil serà ser devorat per les potències que l'envolten. Però cada nou membre complica la presa de decisions, i obliga a preguntar-se què s'està ampliant realment: un club econòmic, un espai de drets, una aliança militar, tot alhora?

A l'interior, la qüestió que ningú no vol abordar són els governs que juguen amb les regles del joc democràtic mentre continuen asseguts a la taula europea. Estats on es manipulen tribunals, es pressiona els mitjans, s'intoxica el debat públic, s'usen les majories parlamentàries per debilitar controls i contrapoders. I una Unió que es descobreix a si mateixa jurídicament maldestra, amb mecanismes lents, fràgils, on un sol govern pot bloquejar sancions o decisions clau. El missatge que rep la ciutadania és perillós: pots vulnerar principis fonamentals i, si tens prou aliats o pes polític, la factura trigarà (si arriba) i segurament serà descafeïnada.

En aquest paisatge, els mitjans de comunicació juguen un paper central. La concentració empresarial, l'opacitat sobre qui hi ha darrere de quina capçalera, la dependència de grans anunciants i de contractes públics, tot això alimenta una desconfiança creixent. Quan la ciutadania percep que la informació arriba filtrada, cuinada o directament manipulada, el terreny queda adobat perquè qualsevol cosa sembli “veritat alternativa”. I en aquest soroll guanyen sempre els mateixos: els qui viuen de la polarització, els qui necessiten enemics interns i externs per justificar el seu projecte, els qui mai defensaran una democràcia vibrant perquè la seva força depèn que la gent deixi de confiar-hi.

Amb tot, enmig d'aquesta tempesta, la millor notícia del Dia d'Europa és que la democràcia continua sent el centre de la discussió. No se la dona per amortitzada, cal lluitar-la. Aquí hi són els debats sobre la transició ecològica i digital, sobre els fons de recuperació, sobre els criteris de repartiment, sobre la condicionalitat lligada al fet que es respecti l'estat de dret. Aquí hi són les experiències (imperfectes, sí) de participació ciutadana a escala europea, les consultes, les conferències on, per primera vegada, s'ha escoltat la gent corrent corrent parlar de quina Unió volen, i no només a aquells que ocupen els despatxos.

Es publiquen estudis, informes, llibres sencers que analitzen com es pot reforçar la democràcia a Europa en aquest context de desglobalització, canvis geopolítics i auge de l'extremisme. Hi ha consens en una cosa que convé repetir: el projecte europeu ha estat un motor de democratització, però no té garantida la seva supervivència si es limita a gestionar expedients mentre el món crema. No n'hi ha prou amb les cimeres, els comunicats i les fotos de família amb somriures mesurats. Caldran decisions que toquin interessos concrets, que qüestionin la impunitat dels qui s'emboliquen amb la bandera europea mentre dinamiten els seus valors des de dins.

Reconèixer la crisi de valors no és donar munició als euroescèptics; és el primer acte d'honestedat per poder defensar Europa amb raons, no amb consignes buides. Anomenar les amenaces (populismes, nacionalismes identitaris, ingerències exteriors, captura d'institucions) és condició per enfrontar-les sense ingenuïtat i sense caure en la trampa de respondre amb més autoritarisme a la temptació autoritària. La resposta europea no pot ser “més del mateix”, ni tampoc el replegament nacionalista que tants ens venen com a solució màgica.

El Dia d'Europa va néixer per recordar que la pau no és una anècdota històrica, sinó una decisió política sostinguda en el temps. Avui, en una Europa més conscient de les seves fragilitats, la veritable celebració no està en les banderes blaves ni en els missatges previstos d'antuvi. Està en quelcom molt més prosaic i, alhora, molt més revolucionari: que encara podem discutir en públic, en veu alta, quin tipus d'Unió volem; que encara existeixen jutges que resisteixen pressions, periodistes que es juguen el tipus per explicar el que passa, ciutadania que s'organitza i protesta quan sent que s'està travessant una línia.

Amb tots els seus errors, contradiccions i renúncies, la democràcia continua sent la nostra millor notícia. No perquè sigui perfecta, sinó perquè és l'únic espai en què els conflictes no es resolen a cops, sinó amb paraules, amb vots, amb dret a canviar d'opinió i de govern. Potser la millor manera de celebrar aquest 9 de maig sigui entendre que Europa no és un lloc al qual un arriba, sinó una tasca que cal refer cada dia. I que, si no la fem nosaltres, altres la faran a la seva manera.