Los fonaments d'Europa van començar a sustentar-se en lo resultat de la Segona Guerra Mundial. D'aquells sis països que l'havien creada lo 1951 es va arribar als 28 l'any 2013 (amb l'última ampliació i l'entrada de Croàcia com a nou estat membre). Ara, però, en són 27, un cop consumat lo Brexit i la sortida de la Gran Bretanya (2020). Durant lo recorregut polític del Vell Continent, hem anat saltant de tractat en tractat: de l'embrionari i il·lusionant Tractat de París (1952), al d'urgència i refundació de Lisboa (2007) —després de la fallida ratificació de la Constitució europea—, passant entremig pel constitutiu i internacionalitzador Tractat de Roma (1957) —que creava les antigues sigles de la CEE, Comunitat Econòmica Europea— i pel renovador i més cooperatiu de Maastricht (1992) —que feia nàixer el concepte d'Unió Europea, UE, i creava la moneda única: l'euro—.

Amb la voluntat d'adeprendre dels errors i de generar una esperança de continent unit que no tornés a caure en la trampa d'una gran guerra, Alemanya (aleshores república federal), els Països Baixos, Luxemburg, Bèlgica, França i Itàlia van emprendre un camí de pau que ara sembla caduc. En estos dos últims estats membres fundadors, als comicis d'ahir hi va guanyar l'extrema dreta (Le Pen, Meloni) i als dos primers (Alemanya i Països Baixos) els ultraconservadors s'han erigit en segona força. Estos resultats, sumats a la victòria global dels populars europeus, mos agafen en lo peu canviat i marquen lo pas amb la cama dreta. Populisme i ignorància és una mala combinació, però populisme i mala fe és una fórmula encara més nefasta. Només los països nòrdics són un petit pulmó, amb bons resultats per als partits verds i l'esquerra radical, i també diverses taques roges socialistes disperses pel mapa, intenten portar tímidament la contrària a una realitat blavosa en totes les seues tonalitats.

Des d'aquell desembarcament de Normandia, Europa s'ha fet gran, més aviat en térmens de vellesa que no pas de grandesa

Este auge de l'extrema dreta posa en perill los drets de les dones, de la comunitat LGTBI, lo suport a Ucraïna, l'agenda ecologista o la reforma migratòria. Amb lo seu discurs masclista, misogin, xenòfob, antirracial, negacionista i populista, potser no podran governar, però sí pressionar i influir. La feliç debacle de Ciutadans se l'han menjada entre el PP i l'agitador ultra Alvise Pérez, amb lo seu nou i estrafolari partit: 'S'ha acabat la festa'. Esta deriva i l'alta abstenció generalitzada podrien deure's al fet que, d'un temps ençà, les formacions polítiques han entrat en un important descrèdit. Molts dels partits s'alineen amb los poders fàctics abans que amb lo poble i al votant se li fa difícil de discernir qui mou los fils més amunt dels titelles, dels mítings i les sigles.

A Catalunya, la participació ha caigut 17 punts i se situa en poc més del 43 %. Esta elevada abstenció (quasi del 57 %), sumada a una mala gestió de victòries anteriors i a disputes internes, ha fet que l'independentisme haja perdut algun llençol més que en los recents comicis. Tocarà fer nova bugada i rentar millor la roba. Lo llast de quatre eleccions seguides en un any tampoc no hi ha degut ajudar gaire. Avui mateix, dilluns, es coneixerà el nom del nou president o presidenta del Parlament de Catalunya i la composició de la Mesa. Les forces independentistes tenen una primera oportunitat per a començar a revertir esta desmobilització, arribar a acords estratègics i recuperar una credibilitat que li permeta al nacionalisme català enfortir-se i transitar amb dignitat una necessària catarsi.

Des d'aquell desembarcament de Normandia, ara fa vuitanta anys, que va representar l'inici de la derrota nazi, fins a l'actual desembarcament figurat de l'extrema dreta als parlaments de Brussel·les i Estrasburg, Europa s'ha fet gran, més aviat en térmens de vellesa que no pas de grandesa. Des de l'assalt amfibi més gran de la història per part d'aquelles tropes aliades —esdevingudes llavor de les Nacions Unides— fins a les eleccions d'ahir —les novenes de la nostra curta història conjunta—, lo Vell Continent ha passat d'un engrescador projecte de construcció i germanor a una deriva incerta, amb més interessos econòmics que socials, amb més dreta que socialdemocràcia, amb més capitalisme i menys humanisme. Tant de bo el catalanisme puga, a la llarga o a la curta, formar part de la reversió d'esta decepció i posar els valors d'una república catalana al servei d'una Europa més justa que, avui, resultats en mà, és una mica més gris.