Els recomano encaridament que llegeixin o rellegeixin la magistral autobiografia d'Stefan Zweig, El món d'ahir. Especialment, el seu relat sobre els primers quinze anys del segle XX a Europa. Dóna molt a pensar enmig del malson que estem vivint 100 anys més tard.

No es recorda des del final de la II Guerra Mundial un encadenament de circumstàncies tan destructives. En la primera meitat del 2016, Europa, en la seva doble condició de projecte unitari i de subjecte polític internacional, s'ha debilitat més que en els 50 anys anteriors.

El panorama és estremidor. La Unió Europea pateix la mutilació d'un dels seus membres més importants i el Regne Unit entra en un rumb erràtic que pot conduir a la seva fragmentació com a Estat. França es converteix en l'escenari preferent del terrorisme gihadista mentre al seu interior l'extrema dreta es consolida com a primera força. Itàlia està a punt de la fallida del seu sistema financer, la qual cosa pot carregar-se el govern de Renzi, que és l'únic assenyat que queda en el sistema polític d'aquest país. Espanya fa 9 mesos que està sense govern –i el que ens queda– i pateix l'amenaça d'escissió de la seva regió més rica, culta i cosmopolita. Tot Europa contempla impotent l'aparició d'una nova internacional dels nacionalismes, impulsada per discursos populistes –de dretes al nord o d'esquerres al sud– que tenen en comú atacar a la jugular de la democràcia representativa.

Espanya fa 9 mesos que està sense govern i pateix l'amenaça d'escissió de la seva regió més rica, culta i cosmopolita

I per si faltés alguna cosa, un esbojarrat intent de pronunciament militar a Turquia: aquest país amb la vergonyant col·laboració del qual la UE havia cregut contenir la invasió dels refugiats. Aquest país que és alhora candidat a ingressar a la Unió Europea i suport de l'inestable equilibri a la zona més conflictiva del món. Aquest país l'exèrcit colpista del qual forma part de l'OTAN. Aquest país amb un president que, comptant amb la permissivitat de tots, ja desenvolupava un cop d'Estat a càmera lenta per transformar la democràcia en una autocràcia islamista (un pla que aquest intent de cop li permet accelerar). A partir d'avui, els dies de Turquia com a democràcia estan comptats.

El Brèxit no només és una cornada mortal a la unitat d'Europa; a més, altera molts equilibris geoestratègics. La UE no només perd la seva segona economia i un dels seus membres amb més pes polític: també una de les seves dues potències nuclears i un dels seus dos membres permanents amb dret de veto en el Consell de Seguretat de l'ONU. Perd el seu exèrcit més poderós i el seu servei d'intel·ligència més experimentat i competent. Brussel·les perd el seu enllaç més sòlid amb Washington i els Estats Units perden el seu soci més fiable dins de la Unió Europea.

El gran beneficiari d'aquesta desfeta europea és un altre autòcrata, Vladímir Putin

El gran beneficiari d'aquesta desfeta europea és un altre autòcrata, Vladímir Putin. En la seva obsessió per reconstruir l'imperi soviètic i equiparar-se als Estats Units i a la Xina com a gran potència mundial, aquest excap del KGB fa 16 anys que intenta desestabilitzar Occident per tots els mitjans. No ha deixat d'intimidar els seus veïns, soscavar la unitat atlàntica i desafiar provocativament l'ordre internacional posterior a la caiguda del Mur de Berlín.

Com ha escrit Andrew Foxwall a The New York Times, els 17,4 milions de britànics que van votar pel Brèxit van fer en un dia el que Vladímir Putin no havia aconseguit durant dècada i mitja.

Cal recordar que el Regne Unit era el més enèrgic defensor de les sancions a Moscou pel seu bel·licisme expansionista cap a Ucraïna i els seus països veïns. En la seva absència, ho tindran més fàcil aquells països europeus que busquen una excusa per aixecar les sancions i enfortir la relació bilateral amb Rússia. L'acord de Minsk, que va subjectar la pulsió annexionista de Putin, és avui més fràgil. Quan decaigui la pressió, la UE haurà aixecat de fet la barrera perquè Rússia pugui intervenir impunement en qualsevol dels territoris que alguna vegada van ser els seus satèl·lits.

Putin és el principal impulsor de la marea nacionalista i populista a Europa occidental: l''efecte dòmino' després del Brèxit compta amb la seva simpatia i amb el seu suport material. Es veu de lluny la complaent generositat amb què el líder rus empara i fins i tot finança els grups euròfobs i secessionistes de tot Europa.

El Front Nacional de Le Pen ha rebut abundants crèdits de bancs russos des del 2014

El Front Nacional de Le Pen ha rebut abundants crèdits de bancs russos des del 2014. El Kremlin alimenta políticament i econòmicament partits nacionalistes d'extrema dreta com el Jobbit a Hongria, el Partit Popular eslovac o Ataka a Bulgària.

En els últims anys, aprofitant l'estat de confusió política i la debilitat econòmica de la Unió Europea, Putin ha restablert l'autocràcia a Rússia, ha frenat mitjançant amenaces l'ingrés en l'OTAN de països de l'antiga òrbita d'influència soviètica, ha enfortit el seu poder a la zona mitjançant la Unió Eurasiàtica i ha adquirit màxima influència en l'Orient Pròxim. El seu estil autoritari de govern és admirat i envejat per molts dels seus col·legues de l'est d'Europa, començant per l'euròfob i semifeixista Viktor Orban d'Hongria.

Mentrestant, aquí continuem girant en la nostra rosca. A l'Argentina parlen de "la rosca política" per referir-se a aquest hivernacle en el qual 5.000 persones dediquen 15 hores diàries a l'exercici conspirador, circular i obsessiu, desconnectat de la realitat, que mai no cessa; abans passava als cenacles del poder i ara transcorre pels telèfons mòbils. Si vostè fa o rep més de cinc converses diàries, o si envia i rep més de 10 whatsapps diaris sobre la investidura de Rajoy o sobre l'últim embolic de Mas i els seus, és que està muntat a la rosca.

Si Europa es desballesta pel Brèxit o per la desfeta del sistema financer a Itàlia, si s'intenta un cop d'Estat al lloc més sensible del planeta o si hi ha un atemptat salvatge en algun lloc pròxim, es tira d'arxiu per emetre un comunicat ple de llocs comuns i es torna ràpidament a la rosca, no sigui que comptant morts ens hàgim perdut alguna cosa important. Res no és més addictiu ni més inútil ni més mentider que la rosca política.

Els igualment mediocres dirigents de Catalunya mantenen inacabables debats bizantins sobre les diferents modalitats de suïcidi col·lectiu

Però el cert és que mentre al corral hispànic quatre polítics mediocres són incapaços de donar un govern al país, castigant els ciutadans a votar una vegada i una altra fins que ho facin segons les seves conveniències; mentre els igualment mediocres dirigents de Catalunya mantenen inacabables debats bizantins sobre les diferents modalitats de suïcidi col·lectiu, Europa cau a trossos i Putin ho sap i somriu. Aquesta generació i les següents tindran temps de sobra per lamentar-ho.