"Hi ha massa eufòria", vaig dir al meu fill uns dies abans del clàssic. I ell, com sempre, em va dir que jo era un tribunero, un d’aquells culers que veuen l’ampolla mig buida, i li vaig dir que sí, i que moriria sent un tribunero. De segur que hi havia massa eufòria, un estat febril que als catalans no ens ha provat històricament, perquè sempre han tractat de fer-nos-el menjar —por lo civil o por lo criminal— amb patates. Fins i tot, han volgut malbaratar les victòries del Barça en la millor època de la nostra vida culer mitjançant campanyes amb la tabarra de Negreira com a munició. Avui mateix, Jiménez Losantos s’ha dedicat a degradar el Princesa d’Astúries lliurat a Lionel Messi amb l’excusa que a l’argentí tot li ha vingut regalat —Pilotes d’Or incloses— mitjançant la corrupció a la Lliga i a la Champions.
En el terreny de la política, l’eufòria afuada durant el procés ja coneixem com ens la varen manllevar els uns i els altres, amb una petita diferència respecte a l’eufòria futbolística: una està basada en fets perceptibles; l’altra, en una gran bola imaginària fonamentada en desitjos més que en fets. Quan a l’altra banda tens facciosos de l’alçada de Jiménez Losantos, el que has de fer és deixar-te d’eufòries i d’hòsties i preparar-te per a la batalla amb els mitjans que puguis, que no seran tants com els que ells tenen. Com a bon tribunero, no em cauen els anells per dir que estem fotuts i que més val veure les ampolles mig buides que falsament plenes. La història, ja ho sabem, l’escriuen els vencedors armats, mai els vencedors morals.
Si ets català, el millor que pots fer és no treure l’eufòria de l’armari, perquè no som doctes en gestionar-la. Un exemple és Sílvia Orriols. La líder d’Aliança Catalana no està sabent administrar l’alegria suscitada per unes enquestes que li auguren uns resultats electorals estratosfèrics. Un cas il·lustratiu és haver donat permís als seus militants perquè votin Vox en les pròximes eleccions generals. L’eufòria, senyora Orriols, és mala consellera, i no em crec que no hagi entès que molts dels seus possibles votants es posessin les mans al cap quan Aliança Catalana va fer el ronsa en la reprovació de Vox després de les paraules d’Ignacio Garriga titllant d’assassí el president Lluís Companys. Ningú té cap dubte sobre el bàndol en què varen lluitar la majoria dels ancestres dels membres de Vox, de tarannà, sovint, pròxim als postulats de José Antonio Primo de Rivera. Al fundador de Falange no el poden ressuscitar, però de segur que el poden homenatjar amb diners proporcionats per la Fundación Disenso.
Què hauria fet una formació com Aliança Catalana el 18 de juliol del 1936? S’hauria passat al bàndol nacional per qüestions ideològiques o s’hauria adherit al bàndol republicà en la defensa de les institucions catalanes?
Però retornant a Sílvia Orriols, tinc el convenciment que, a conseqüència de l’eufòria provocada per les enquestes, se li estan veient totes les costures i està donant arguments a molts analistes que consideren que Aliança Catalana és un submarí de l’Estat per desfer l’independentisme i portar-lo cap a la immolació. Fa dies que Sílvia Orriols va atabalada —en castellà, como pollo sin cabeza— i davant la juxtaposició de la líder d’Aliança a Vox, em vaig demanar què hauria fet una formació com la seva el 18 de juliol del 1936. S’hauria passat al bàndol nacional per qüestions ideològiques o s’hauria adherit al bàndol republicà en la defensa de les institucions catalanes? Em temo que la resposta no agradaria a molts dels obstinats independentistes arribats electoralment d’altres partits. Si continua així, perdrà bous, esquelles i, sobretot, l’eufòria, senyora Orriols.
Els catalans —em refereixo als que volem formar part d’un país i no d’una regió d’aquesta Espanya disfuncional— hauríem de guardar l’eufòria a l’armari i conservar-la en boles de cedre. Antigament —això va per als zeta i els alfa—, fèiem servir boles de naftalina per conservar la roba i espantar les arnes, però, a diferència del cedre, resulta que eren tòxiques, com tantes coses del passat. Els programes de Vox o del PP també fan pudor de naftalina, encara que per a ells les arnes són els progressistes.
Els que estan dissimuladament eufòrics pels fets succeïts a Barcelona dissabte passat són els mitjans de la capital. I és que això d’una Barcelona en flames controlada pels vàndals els entusiasme, els potencia la bilirubina, i també la testosterona i els estrògens ideològics. Jo ja fa temps que he deixat de consumir, com a espectador, mitjans segrestats pel km 0, esgotat per la invisibilitat que donen a Barcelona i a Catalunya, política d’ocultació premeditada que només trenquen quan es tracta d’informar sobre aldarulls o altres inseguretats, imatges amb les quals volen ratificar el mantra que Barcelona i Catalunya estan en decadència com a resultat de les follies independentistes. Malgrat la retòrica condemnatòria —quasi solemne i un pel paternalista— que empren al llarg d’uns espais secundats per llepaculs, se’ls nota l’eufòria ayusista. De Madrid al cel. Ells són els portaveus d’uns partits que, electoralment, veuen amb eufòrica preocupació els fets de dissabte, com si tot formés part d’un guió molt ben embastat per crear el caos i presentar-se com els salvadors d’una pàtria desbocada. Aquests ideòlegs de l'"a por ellos" saben que contra Catalunya es viu millor a les Espanyes i han trobat en el trumpisme la guia espiritual de l’obscenitat política. Qui són els amos de les xarxes que van atiar les brases a Barcelona? Al servei de qui estan? Ben mirat, aquests patriotes constitucionalistes experts en munteries socioeconòmiques només són els bufons d’un Trump incapaç d’amagar la seva eufòria davant el desmembrament d’Europa. Una eufòria planificada, però eufòria, al cap i a la fi, per haver aconseguit la destrucció d’un món d’ahir que no era perfecte, però ho semblava. I ho dic com a tribunero, negacionista de les eufòries i expert a veure les ampolles sempre mig buides. Hi ha molta gent de la meva generació que és com jo.