"Tinc les mans brutes perquè les he enfonsat en la merda i la sang."
J.P. Sartre

No podria defensar en uns el que tant he combatut en els altres.
No soc l'única. Moltes persones, sobretot en l'àmbit jurídic, tot el dia que ploren pels xats de missatgeria, si és possible, de la que s'esborra després. L'impacte de veure el govern de Pedro Sánchez nomenant un polític per al Tribunal Constitucional ha estat tremend. Ho dic sense pal·liatius. El nomenament d'un polític com Juan Carlos Campo com a magistrat del Tribunal Constitucional ha estat una bufetada per a tots els que creien que el respecte institucional dels socialistes i la seva forma ètica d'estar en política era superior o, almenys, més pulcra que la d'altres partits. Quina diferència hi ha respecte a quan el PP va nomenar Andrés Ollero, Enrique Arnaldo o Enrique López? Amb quina cara defensarà ningú una barbàrie com aquesta en resposta a les barbàries de la dreta?

El debat sobre si el govern espanyol havia de nomenar els seus dos magistrats sense esperar que el CGPJ nomenés els seus és un trompe-l'oeil dels conservadors. Doncs esclar que els havia de nomenar i havia de complir la seva obligació! Quan el legislador va engiponar la renovació per terços ni va pensar per un segon que un CGPJ caducat s'enrocaria per ordre del PP a rebel·lar-se contra un mandat de la Comissió Europea. Un poder de l'Estat no ha de posar-se d'acord amb cap altre per fer el que ha de fer. Ningú no pot proposar seriosament que el complidor hagi d'esperar el que incompleix. La qüestió greu no és que s'hagin decidit a fer els nomenaments que institucionalment els corresponen, sinó l'ús que han fet d'aquesta prerrogativa escollint un polític de carrera —com Campo— i una catedràtica, amb menys trajectòria política, però que acaba de sortir d'assessorar el ministre Bolaños. Fixeu-vos si és gros això de l'exministre de Justícia que el tema de Laura Díez el deixaré estar. És catedràtica de Constitucional, catalana, dona i jove. Sobre la seva perícia jurídica no en tinc dades, però en aquestes notes ja veig clara quina era la seva carta guanyadora.

Juan Carlos Campo no és un jutge penal més que s'envia al Tribunal Constitucional, sinó un polític la carrera del qual només ha passat pels jutjats per fer-los servir com a parada en els escassos anys de la seva vida en què no ha ocupat un càrrec procurat pel PSOE. Més enllà d'haver passat la seva joventut als jutjats de Cadis, Campo ha estat director general de la Junta d'Andalusia, vocal del CGPJ, secretari d'Estat de Justícia, secretari general de la Junta d'Andalusia, dues legislatures diputat per Cadis pel PSOE i ministre de Justícia. Aquesta no és la trajectòria d'un jurista excepte que, com se'n foten els d'aquest món: "Està vist que no hi ha com fer carrera política per adquirir prestigi jurídic". Ja està tot dit.

Juan Carlos Campo no és un jutge penal més que s'envia al Tribunal Constitucional, sinó un polític la carrera del qual només ha passat pels jutjats per fer-los servir com a parada en els escassos anys de la seva vida en què no ha ocupat un càrrec procurat pel PSOE

Ni a mi ni a ningú amb cert respecte institucional no ens serveix de pal·liatiu que el PP estigui soscavant els òrgans constitucionals per aplaudir soscavar-los des de l'altra banda. Fer el mateix no és acceptable. Sabem que Enrique López és el sòsia de Campo al PP, encara que cal reconèixer que en versió matussera. Ambdós van coincidir al CGPJ i després el PP es va descarar nomenant-lo per al Constitucional sense cap mèrit jurídic —una borratxera va fer justícia poètica— i de des d'allà va caure a conseller d'Ayuso. A Campo les coses li han anat més bé: de ministre socialista al TC. Fora d'això, en termes de sanitat institucional, la barra de nomenar-los per a aquest alt òrgan és exactament la mateixa.

Recordem que el TC no és un òrgan jurisdiccional i que fa una interpretació política de la norma política màxima. Això no vol dir ni que convingui omplir-lo de polítics ni que hagi d'estar ple de jutges i menys penals. Això és el que està passant, cosa que provoca un deteriorament greu i continu de la qualitat de l'òrgan. Sense qualitat jurídica constitucional ens enfrontem a un pendent perillós per a la democràcia.

Els membres del Constitucional tradicionalment han tingut una tendència ideològica coneguda i això és lògic i normal, ja que no són jutges, encara que se'ls anomeni així. La societat és plural i així s'ha de considerar en interpretar la Carta Magna, sempre que aquestes persones siguin molt solvents, grans juristes, independents i sense hipoteques de cap mena. Els partits, a l'inici de la democràcia, van respectar aquest disseny i van nomenar gent la manera de veure la vida de la qual s'assemblava als seus pressupostos. Fa temps que no, que el que busquen és observança estricta i repartir els llocs per assegurar-se fidels i lleials, no sigui que després els en surti un que pensi pel seu compte i sigui independent i et trenqui l'aritmètica de control. Què millor per a aquest espuri objectiu que elegir els que fa temps que fan política al teu costat, a les teves files o al teu govern?

Em sembla indigne que el govern de Pedro Sánchez proclami amb aquest gest que tot el que ha fet d'ignominiós el Partit Popular pot ser imitat, perquè, si no, els progressistes estarien fent el ximple. Em sap greu, però prefereixo una esquerra honesta que perdi oportunitats que una esquerra que s'apunti a la "tàctica dura constitucional", és a dir, a "jugar segons les normes però intentant eixamplar-les" i a "jugar per guanyar sense preocupar-se de la continuïtat del joc democràtic", en paraules de Mark Tushnet. Així és com les democràcies se'n van pel pedregar. Jo no vull tacar-me les mans aplaudint aquesta deriva, i d'altres semblen pensar, com Sartre, que s'han de tenir les mans brutes fins i tot de merda si això és bo per a la causa.

Des del punt de vista del joc polític, parlant sense embuts, els dos designats són perfectes: fidels i lleials, d'estricte compliment i molt joves, cosa que garanteix que portin fins al final dels nou anys els mandats sense jubilacions ni sobresalts. Des del punt de vista de la dignitat institucional i de l'esperança de regeneració i de superioritat moral que molts esperaven d'un govern del PSOE, és un desastre sense pal·liatius.

Vosaltres també, Brutus?

En queda poca, d'esperança.