Aquest mes entra en vigor una mesura que afecta de manera directa 112.000 persones a Catalunya, de manera indirecta pot arribar a duplicar-se i estructuralment simbolitza una manera d’entendre el país. A partir d’aquest mes d’abril, la quota d’autònoms de dos col·lectius molt presents i nuclears per a l’economia elemental del país s’apuja un 40%. En concret són els autònoms societaris i els familiars col·laboradors. L’augment es calcula que comportarà uns 135 euros mensuals. Per acabar-ho d’adobar, la mesura entra ara en vigor, però ho fa amb efectes retroactius a l'1 de gener passat, de manera que aquests tres mesos no cobrats s’hauran d’anar recuperant. I si no es fa, el gener del 2027 la recuperació pot venir de cop amb un abonament que pot arribar als 1.600 euros.

Quan les diferents formacions independentistes reclamen que Catalunya pugui disposar d’eines pròpies d’estat no és pel vici ocult de voler tenir una bandera onejant a l'ONU sinó, precisament, per poder prendre decisions polítiques que s’emmotllin a la realitat socioeconòmica del país. Els dos grups d’autònoms afectats són els societaris (és a dir, socis que treballen en una empresa i cotitzen com a autònoms) i els col·laboradors familiars (familiars directes, com poden ser cònjuge, fills o cosins que treballen al negoci familiar i conviuen amb l'autònom principal). Aquests dos col·lectius estan molt arrelats a Catalunya i, de fet, són la base de la petita i mitjana empresa, especialment la familiar.

Aquest increment afecta sobretot dones, majors de 50 anys, la pagesia i la base de l’economia familiar de Catalunya

Quantes botigues, tallers, bars o petits comerços a Catalunya no responen a aquest perfil? Desenes de milers. I no només això sinó que, al seu torn, aquestes empreses generen un impacte i un dinamisme econòmic en barris, pobles i ciutats mitjanes que d’altra manera seria impossible generar. El problema, doncs, no és ideològic o en situar els treballadors en una banda i els malvats empresaris en una altra sinó de sentit comú perquè aquesta fórmula és, precisament, la que fon els dos rols en un mateix. I posats a dir, aquest perfil —i, per tant, aquest augment del 40%— afecta sobretot les dones. Són les que treballen en aquests negocis familiars i que, pel fet de constar-hi com a treballadores autònomes, els hi permet cotitzar com altrament no podrien.

El mateix passa amb les persones majors de 50 anys que estan en aquella terra de ningú que va de la davallada professional a l’edat de jubilació i que gràcies a poder ser autònoms a l’empresa familiar poden completar la cotització fins a arribar a generar una pensió mínimament digna. I el tercer gran grup afectat és el relacionat amb el món rural i la pagesia, per als qui aquest augment sobtat de la quota els suposa un pal més a una roda ja de per si desinflada. Desconèixer això de Catalunya és desconèixer part de l’ADN que l’explica. No sé si la mesura s’ha fet contra Catalunya, però com a mínim sí que s’ha fet d'esquena a la realitat del país.

Sobta que es presumeixi de bonança econòmica i, a l’hora, s’exprimeixi a base d’impostos aquells col·lectius que no se’n poden escapar

Com que no hi ha pressupostos, el govern espanyol ha aprovat aquest augment per la via del decret, de manera que ja està en vigor. Sobta que amb una mà es presumeixi de la bona marxa de l’economia (que suposa més ingressos per a l’administració pública) i amb l’altra s’apugin els impostos directes a col·lectius que no tenen altre remei que pagar-los (les multinacionals se’n poden anar a un altre país). La conclusió, doncs, és evident: els qui sostenen la bonança econòmica són, justament, els qui en paguen un preu més car. I tot això ha passat mentre Pedro Sánchez protagonitza, de manera audaç, dos debats ben allunyats d’aquesta realitat de final de mes: l’internacional i el de la regularització d’immigrants. En el primer terreny, el president espanyol se sent fort perquè ha vist que ha pogut capitalitzar —fins i tot mundialment— el paper de contrapès moral a Donald Trump.

Tant això com el debat de la immigració li permeten aglutinar els votants més esquerrans de l’espectre, en especial Comuns, Sumar i formacions semblants. I en el cas de la regularització també ha aconseguit posar en un compromís el PP, tenallat entre Vox (que li reforça el missatge antiimmigració) i la realitat de la CEOE, que aplaudeix la mesura per normalitzar la situació de milers d’estrangers que, d’altra banda, ja estaven aquí treballant. Però mentre la voràgine de titulars, vídeos a Tiktok i hores esmerçades a tertúlies giraven entorn d'aquests dos temes (a més d’alguna polèmica efímera, vistosa però estèril), el BOE publicava l’augment de la quota per la porta del darrere i amb efectes immediats. I precisament per això Pedro Sánchez és un mestre en allò que li diuen el relat: però no per allò que és capaç de proclamar sinó per allò que és capaç que passi inadvertit.