Hi ha gent que, quan entra en un local, ni el miren. Altres, només creuar la porta ja tenim tots els cambrers i els clients pendents. En diuen magnetisme. A mi me’n sobra. Des de sempre.

Per exemple, quan entro al Ramses, el local més exclusiu i més de moda de Madrid, la gent s’oblida dels famosos de segona divisió que puguin estar per allà i s’abraonen cap a mi, un famós de veritat, per fer-se selfies, demanar-me autògrafs, deixar-me el seu número de telèfon perquè les truqui... És el preu de la fama.

A la meva taula del Ramses sempre hi tinc a punt un show cooking cosmopolita i eclèctic que observo mentre em desestresso de la dura jornada assaborint un còctel antioxidant. I qui diu el Ramses diu l’Embassy, el Gabana, el José Luís o el Silk de La Moreleja, on m’agrada passar vetllades amb alguns jugadors del Real Madrid que frisen per ser amics meus.

Molta gent es pregunta quin és el meu secret. Com pot ser que un jove tan jove gestioni tants temes importants. Bé, doncs d’entrada perquè abraço com ningú. No és fàcil abraçar com cal i hi ha molta gent que fa abraçades dient que són abraçades homologades i no ho són. A Catalunya mateix, un lloc que, per cert, m’estimo molt i on hi tinc grans amics, s’està perdent l’abraçada amb repicó. Dos dels seus grans mestres, Enrique Lacalle i Ricard Fernández Deu ja no estan a primera línia. Una llàstima.

Doncs això, que a Madrit (no ciutat sinó concepte) és molt important saber abraçar. És la meitat de l’èxit d’un negoci. I quan dic negoci vull dir això que faig jo, que ningú sap ben bé de què es tracta. La resta és empatia, dir-li a la gent el que vol escoltar, fer-los creure que són importants, fer-los creure que jo sóc important i fer-los creure que a través de mi aconseguiran favors i uns diners importants. Fàcil.

 

Però on sóc un fenomen és sortint-me’n dels moments realment difícils. Sobretot quan els periodistes em pregunten quin coi d’encàrrecs em va fer exactament la vicepresidenta del Govern i per què me’ls va encarregar precisament a mi. O quan em demanen en quins casos del CNI he treballat, o com vaig intentar desencallar el cas Pujol. I jo, entre el que escolto per una banda, el que m’expliquen tots aquests als que abraço i que són tan importants i saben tantes coses, la meva intuïció i la meva infinita capacitat d’inventar, acabo la conversa amb els periodistes tan rendits als meus peus que em comprarien un cub de Rubik amb totes les cares del mateix color.

Per això triomfo tant a les televisions i a les ràdios. Hi vaig, explico quatre vaguetats, deixo caure algunes insinuacions, responc dient que no puc respondre segons quines preguntes compromeses, detallo alguna veritat sobrevinguda al mig de tanta fantasia per conservar la credibilitat, passo per caixa, i tal dia fotrà un any. I la gent encantada. I sap per què? Perquè sóc un personatge que tothom es reconeix al seu ADN més íntim. Formo part seva, des del Lazarillo de Tormes al Dioni, passant per Urdangarín.

Efectivament, sóc un murri, un "pícaro". Del segle XXI, però continuo triomfant con si fóssim al segle XVI. Perquè conservo les arrels més autèntiques del personatge. Perquè som allà mateix. Perquè el món i la societat canvia però els sentiments bàsics sempre queden.