Si l’enveja fos caspa, Espanya seria com el cim de Baqueira el 10 de gener. Metres de matèria blanca. I jo estaria enterrada, com si fos una de les restes d'Atapuerca que expliquen l’origen de la humanitat.

Enveja pel tros d'artista que sóc. Enveja per ser una "tonadillera" viuda de torero mort a la plaça, cosa amb tanta èpica que és impossible de superar. Enveja perquè tinc un fill artista, encara no sabem de quin tipus, però artista pels quatre cantons. Enveja per haver estat parella d'en “Catxuli”, un home que representava com ningú els valors de l'Espanya on qui no requalificava, especulava o rebia comissions il·legals era considerat un pobre home (o una pobra dona). Enveja perquè el meu campió representava els valors, però sobretot l'estètica. Enveja perquè es vestía pels peus i fins molt amunt ja que gràcies a la seva elegància natural passejava magnífics pantalons de tergal de coll alt. Enveja perquè ell va marcar tanta tendència que el pas següent va ser pujar-se'ls fins que la part on hi va el cinturó era usada com a caputxa. 

I va ser aquesta enveja malaltissa la que em va tancar a la garjola. Perquè, a veure, ¿qui no ha tingut a casa unes bosses de brossa plenes de bitllets de 500 euros per poder pagar les despeses del dia a dia? Allò que als sopars a Puerto Banús, els amics del meu Catxuli en deien "el cash". I passava el mateix quan m'acusaven de blanquejar. Blanquejar? Com no fossin les dents. 

Enveja per com passava desapercebuda als aeroports gràcies a les meves famoses ulleres amb vidres mida frontal d’autocar de dos pisos. Enveja per resoldre amb tant d’encert una cosa tan difícil com posar nom a un xalet. Hi ha gent que fracassa i jo vaig apostar amb el mític La Cantora... O sigui, jo mateixa però en metàfora. Ho capta? Si jo hagués tocat la bandúrria, el xalet s’hauria dit “La Bandurriadora”. Per cert, que el nom era tan potent que també va ser el del meu mític restaurant, on el plat estrella era “El pollo a la Pantoja”, una creació que m'han copiat els Roca. Però ells el fan com a postres. Quan fan càtering per a gossos.

Enveja podrida perquè després de sortir de la meva injusta reclusió em fitxés el segell Universal, el mateix que el de Taylor Swift, Lady Gaga o Selena Gómez, unes pobres noies que encara han d’aprendre tant de mi...

Enveja de frases com aquella dedicada a la meva relació amb el meu Julián... “Nuestra pareja está ahí hasta que la Justicia quiera o Dios quiera”. Bufff, quant d’art i quanta poesia... Era quan al recordat concert d’Alacant vaig interpretar “Cartas iban y venían”, una petita obra mestra que, cal reconèixer-ho, vaig estar molt hàbil de recuperar i que vull compartir amb vostè gràcies a una antiga actuació... 

 

 

I, per si s’ha perdut els matisos de la lletra, li transcric. S’adonarà que sembla predestinada a ser dedicada al meu tigre:

 

Cartas iban y venían
desde Málaga a Madrid
en cada esquina un suspiro
y en medio un muero por ti.

Cartas iban y venían
desde el pueblo de Alhaurín,
jurando entre sol y sombra
vivo sin vivir en mí.

Al llegar a mi puerta dijo el cartero
nada hay que pese tanto como un te quiero
yo lo escuchaba, yo lo escuchaba
y por dentro la sangre se me paraba.

Cartas iban y venían
desde Málaga a Madrid.

Cartas iban y venían
y dejaron de venir
cortando los verdeales
que venían de Alhaurín.

Fueron días de tormento
y meses de sin vivir
y ya sola pidiendo al Cristo
¡cuánto diera por morir!

En mi puerta el cartero dijo flojito
-no hay nada tan amargo como el olvido-
yo respondía, yo respondía
puede ser que mañana sepa a otro día.

Cartas iban y venían
y dejaron ay, ay, ay, ay y ¡dejaron de venir!

 

I ara, si m’ho permet, vaig a aplaudir-me. Per res en concret, sinó com una mena de merescut Òscar a la trajectòria. O sigui, per tot en general. I quan consideri que ja m'he fet prou homenatge convidaré al gran ajuntalletres que ha escrit aquesta gran peça sobre la meva persona a compartir un tastet del meu "pollo a la Pantoja". Bé, si no fuig abans, que el veig inquiet amb la noticia gastronòmica sorpresa...