El lector deu haver coincidit amb més d’un camarada de militància independentista que, d’ençà del pacte d’investidura amb el PSOE, es desfà de lloances a Pedro Sánchez. Els catalans som un animal polític adorable i, a banda d’acceptar amb alegria que ens donin pel sac, ho celebrem encara més si el botxí en qüestió sembla la reencarnació de Maquiavel. És així com, d’una forma més aviat freudiana, la majoria dels conciutadans admiren que el líder del PSOE hagi aixecat la camisa de Puigdemont i Junqueras amb una sèrie de promeses que, com es veu a dia que passa, sempre amagaran una quota important de lletra petita; s’ha esdevingut amb el tema català a Europa (el qual, una vegada closa la presidència de torn espanyola a la UE, té escasses possibilitats de prosperar) i també quan es palesi que la llei d’amnistia tindrà un desplegament molt més costerut del que imagina tot déu.
Però l’independentista decebut s’expressa d’una manera molt particular, que demana un divan amb extra de coixí. Entén que Sánchez és una persona sense cap mena de principis, però que, a diferència dels líders del procés (que comparteixen el mateix defecte), aconsegueix sobreviure a les seves pròpies mentides. La cosa té la seva conya, perquè la dreta espanyola té tota la raó del món en subratllar els tics autocràtics del presidente i el seu cinisme (a saber, recalcant que l’Executiu no para de contaminar el poder judicial a base d’endollar-hi exministres i aprovant una amnistia que Sánchez va perjurar que no signaria mai, desplegada amb una remarcable opacitat parlamentària), i també la tenen els votants socialistes a qui s’ha fet empassar l’indult general sense cap consulta. Però això tant li fot, perquè Sánchez es quedarà temps a La Moncloa i té gran part de Catalunya bavejant.
L’electorat català ja té prou experiència per no enamorar-se de la gent equivocada, la qual cosa inclou els líders de l’esquerra espanyola i els falsos profetes de l’independentisme
El PSOE és ben conscient d’aquest fet (tampoc no cal ser un geni, però què hi farem) i aprofita l’esplendor del seu líder fent coses com ara denunciar Santiago Abascal a la Fiscalia per delictes d’odi arran de les famoses declaracions sobre la possibilitat de “penjar Sánchez pels peus” i també ideant performances tan catxondes com ara posar al mateix escenari el presidente amb Jorge Javier Vázquez perquè facin uns hihis sobre això de tenir un mediador salvadoreny. Mentre el capatàs va guanyant-se una certa fama entre els catalans, com ho va fer ZP tot just arran de l’aprovació de l’Estatut, el processisme estira el carro de la mamella afirmant una cosa tan delirant com que l’amnistia serà el preludi del referèndum. La idea encara té més gràcia, car si Sánchez va indultar els polítics del procés i ara els amnistia és justament perquè els veu incapaços d’imposar-lo com a condició.
De fet, i això explica l’acostament de Sánchez a Zapatero, l’actual inquilí de La Moncloa està intentant repetir el clima de falsa concòrdia que va preludiar el tripartit a Catalunya. Salvador Illa no té un carisma excessiu ni una ambició desmesurada, però en té prou amb veure com el Govern fa el ridícul admetent que no sap ni llegir els resultats de l’informe PISA per anar ratificant-se en l’opció més sensata per la gent de seny. Seguint amb el paral·lelisme, els nostàlgics de Convergència somien amb l’establiment d’un nou govern que exclogui el món de Junts de la Generalitat per reagrupar-se de la mateixa manera que va fer Artur Mas durant la regència de Maragall i Montilla. La política catalana té tan poca esma que la majoria dels seus petits líders només pensen a xutar la pilota el més endavant possible. L’únic que els pot fer trontollar és que persistim més en l’abstenció.
Estimar Pedro Sánchez serà una operació similar a adorar Zapatero. La diferència, no obstant, és que l’electorat català ja té prou experiència per no enamorar-se de la gent equivocada, la qual cosa inclou els líders de l’esquerra espanyola i els falsos profetes de l’independentisme. L’únic que no poden controlar, insisteixo, és que decideixis no formar part dels fonaments d’aquesta pantomima. Hi ha poc marge, és cert, però això si més no és a les teves mans.