Sí, ho hauria pogut escriure sense gènere, però ho he feminitzat. Recordem que Maria és una verge que ha parit. Es va quedar embarassada sense gaudir i no va poder triar amb qui es casava. Mentre la igualtat no sigui un fet, em declino a continuar reivindicant les dones. Trec reines del títol perquè ara mateix només visualitzo la Leti amb la pashmina, la Sofia dient “ja ho deia jo” i la Margarida de Dinamarca abdicant. Hi ha un lloc molt especial a l’infern per a les dones que no donen suport a les altres dones. Al final, només eren tres individus que venien d’Orient pujats a uns camells que portaven ofrenes a un nounat sense sostre com molts infants que estan passant fred i que tant els fa que demà siguin els Reis.
Tinc una filla que aquesta primavera farà nou anys (literalment, el 20 de març) i un de sis. Ensumo que s’està a punt d’acabar aquesta il·lusió. I sí, està comprovat que veure la cavalcada de Reis al carrer Vallespir ja em fa més il·lusió a mi que a ells. I més després de molts anys d'haver de fingir cara de sorpresa pels meus autoregals. Per fi l’arbre s’omple sol i tinc algú que de veritat sap què necessito. No tant presumir d’un matrimoni ideal per xarxes i més tenir una parella que et celebri cada dia. (És el que vaig demanar l’any passat.)
El destí és generós amb qui lluita pels seus somnis (encara que sigui a costa de dormir poc)
Estimades, estimats i estimadis de totes les cultures,
Sé que soc molt afortunada per tots aquests anys que m’heu anant portant el que desitjo. És veritat que aquesta carta que he continuat fent encara que ja fos grandeta, m’ajuda a visualitzar el que vull de veritat i a posar-hi focus durant tot l’any. L’any de la pandèmia em vaig tornar boja per trobar algun patge. Un any que era fora la vaig fer imprimir per un amic per donar-la físicament. Els rituals són importants i sé que això és un treball d’equip. La meva imaginació em connecta amb el que visualitzo: el destí és generós amb qui lluita pels seus somnis (encara que sigui a costa de dormir poc). I finalment crees el que realment vols, com diuen aquests llibres d’autoajuda que et fan sentir encara més culpable quan ni amb tota la força de voluntat aconsegueixes desterrar la ràbia del cor. “Pesa más la rabia que el cemento” és la veritat més gran que ha cantat Shakira. I és veritat que costa més deslliurar-se d’aquests quilos que els de les festes nadalenques.
Encara que soni random i una mica a l’estil de “My favourite things” a The sound of music, per a aquest any demano:
- Llegir tres llibres al mes (estic amb la trilogia d’Eva Baltasar) i poder veure un pel·liculot dels que et fa pensar tota la setmana com Los que se quedan
- Viure els viatges amb intensitat nòmada i sense entrebancs
- Apartar els hàbits/persones/situacions tòxiques perquè a vegades no cal fer tantes teràpies, sinó deixar les coses que ens allunyen de la nostra essència
- Vull respondre intel·ligentment fins i tot al tracte que no ho és
- No donar el poder de jutjar la meva vida a ningú
- Tots som històries sense explicar. La pau en el món és difícil i no sé com s’aconsegueix, però els dos anys de la guerra d’Ucraïna volen dir moltes mares, fills, persones desolades a les quals se sumen les de Gaza i això va in crescendo. Prou ser tan catòlics o el que sigui i ser més persones.
- Més art, perquè ens revitalitza. Perquè la feina de l’artista és l’esperança i provoca preguntes
- Sé que tots som el dolent en la història d’algú, però a mida del que pugui ser, jo trio ser bona. Ser valenta és també ser bona.
- Recordar que les millors coses de la vida no es poden pagar amb diners
- Que s’entengui que el més pro és parlar de vi sense parlar de vi, com un estil de vida
- Fer menys i sentir més
- Que plogui
- Vitamina D i viure a tot color perquè la vida en blanc i negre és menys gustosa
- Que no se m’infectin les pells de les ungles que em continuo mossegant
- Que pugui fer molta risoteràpia amb els meus amics amb grans àpats
- Gaudir fent el meu nou llibre, aventurar-me en el món audiovisual, guanyar premis, fer una conferència al Cervantes de Nova York i… fer les campanades de TV3 amb el Carles Costa!
- Aprendre de cada copa com si fos un full en blanc
- Aixecar-me sense mandres quan treballi i amb temps sempre de fer mandres amb els meus fills
I, sobretot, gràcies pels qui el destí no és una qüestió només de sort i el podem escriure! (Així t’adones que no necessites res més a la vida del que tens, només una mica més de tortell.)