Quan cal adormir l’Olívia, el millor remei és fer-ho passejant-la amb el cotxet amunt i avall. Quan ho aconsegueixo, m’assec en un dels bancs del carrer i bado. Quan hom alça el cap del mòbil, passen coses al seu voltant i, fins i tot, hi ha gent que vol tenir una conversa.
Un d’aquests dies vaig coincidir amb un noi que fa poc que ha vingut a viure a Barcelona, en Mateo. Ell és perruquer i s’ha establert a Sant Antoni. Li vaig preguntar per què havia triat Barcelona i em va dir: "Pel mar". Em va estranyar i em va fer gràcia que fos tan clar. És clar que va parlar d’altres motius, però repetia molt això de ser prop del mar. De la llum, de l’aire, del ritme, de la manera de viure a Barcelona. I vaig pensar que, potser, aquest podia ser el començament d’un nou relat.
Barcelona no és només una ciutat. És la capital d’una manera de viure mediterrània: la de les ciutats creatives, comunitàries, rebels i plenes de vida. Una manera de ser i un estil de vida que el món reconeix i desitja. La cultura de carrer que diu "bon dia" i pregunta "com estàs?", la diversitat, la creativitat, l’arquitectura, la gastronomia, l’energia social... Una manera de viure que hem de protegir i que depèn de saber garantir l’equilibri que ens ha fet qui som com a ciutat.
Volem que aquesta ciutat tan desitjada pels de fora sigui vivible per als que hi som, que l’èxit de la ciutat sigui compatible amb el fet que la gent pugui continuar vivint a la ciutat, vivint-hi bé, i que puguem continuar reconeixent-ne el caràcter i la identitat. Perquè Barcelona és la ciutat dels prodigis precisament per aquest equilibri. I aquest és l’equilibri que s’ha de mantenir perquè la ciutat continuï sent única i genuïna, per garantir la nostra Barcelona.
Molts dels que arriben a la nostra ciutat, com en Mateo, venen atrets per aquesta essència. Però aquest estil de vida barceloní tan envejat no s’entendria sense la força i l’ànima de tenir un país darrere. Perquè Barcelona és única perquè representa el que som, perquè és la finestra al món del nostre estil de vida. I això que projecta la ciutat no és només barceloní; hi ha una manera de ser que s’estén a tot el país. Des de Valls fins a Banyoles, de Palma a les Terres de l'Ebre, passant per València o Mollerussa.
Barcelona és la capital i l’expressió del país que som i que volem ser; un país de places i sobretaules, de carrers amb vida, de llengua, menjar, música, ironia i comunitat. En definitiva, Catalunya no s’explica només amb discursos, sinó amb vivències.
I potser avui, quan el país busca què ens pot agrupar en un sentit col·lectiu compartit que torni a emocionar i representar, aquest és un fil que podem estirar. No som una moda, ni un anunci publicitari, sinó un país arrelat a una llengua, a una història, a un mar de vivències quotidianes. Som una manera d’estar al món i de viure. Avui, quan ens tornem a preguntar qui som, el catalanisme ha de tornar a aquest origen, a allò que ens fa estar orgullosos de nosaltres mateixos, a allò que podem oferir. La nostra manera de viure pot ser la base per articular un nou projecte nacional que ens vinculi en un "nou nosaltres".
I per formar part d’un projecte nacional no hi ha un sol camí. Però sí que hi ha una pregunta compartida: com vols viure? La llum, el carrer, el mar, la conversa, els plaers senzills i els valors arrelats poden ser catalanitat viscuda. Aquest catalanisme, en comptes de tancar, convida i connecta. Sense renúncies, sense complexos. Una proposta cívica, cultural i política que vinculi una nova generació i diversitat de la societat catalana en un sentit col·lectiu compartit. Ara bé, aquest estil de vida al qual em refereixo i que pot ser el fil incipient per articular un nou nosaltres, avui no està garantit per a tothom. I no parlo només dels que fa poc que han arribat.
No som una moda, ni un anunci publicitari, sinó un país arrelat a una llengua, a una història, a un mar de vivències quotidianes
Molts catalans i catalanes, especialment joves, han fet el que tocava, han complert amb el que se’ls ha exigit: treballar, estudiar, i contribuir. I, tot i això, no poden viure com voldrien. I, per això, no es construeix un projecte nacional limitant-nos a idealitzar un model de vida, sinó que hem de garantir les condicions perquè sigui possible: habitatge assequible, temps per viure, serveis públics propers i de qualitat, oportunitats, feines amb sous dignes, força comunitària, cultura viva, arrelada i compartida.
Fer-ho possible és l’obligació central del catalanisme que ve, si volem construir un projecte nacional fort i transversal. Un país per tornar-nos a agradar. I això requereix redefinir cap a on mirem. Durant massa temps, Barcelona i el catalanisme han estat atrapats en un mirall: mirant cap a Madrid, reaccionant i resistint. Però el futur no es construeix des de la reacció, sinó des del desig. Ara toca mirar-nos a nosaltres mateixos.
Jo mateixa ho he après en el trajecte que ha estat la meva vida. Vivint a Anglaterra vaig entendre què significava viure desarrelada. I vivint a la Xina vaig entendre què vol dir no reconèixer-te en l’entorn, ni en la llengua, ni en la vida comunitària. I també què s’enyora: l’espontaneïtat, la conversa al mercat, la calidesa dels espais compartits, el paisatge que fa de pont entre l’individu i la comunitat. Aquella experiència em va fer més conscient del que tenim, del que som, i del que ens cal preservar.
Perquè un projecte de país que ve no només es proclama: es viu, es comparteix i es construeix entre totes i tots. Perquè per defensar el país cal viure’l, cal estimar-lo des de l’experiència. I si es viu plenament, pot tornar a emocionar, convocar i transformar un país sencer. I és en aquesta vivència on pot tornar a arrelar l’orgull. Potser aquest estil de vida del que tant parlem, tan barceloní, tan mediterrani, és l’expressió de la catalanitat, de l’ànima de tenir un país darrere, de la nostra manera de ser.
I potser és un fil possible amb què començar a recuperar un país i un sentit col·lectiu que ens uneixi i que ens identifiqui. Així com en Mateo va arribar a Barcelona "pel mar", és aquest mar el que ens ha de continuar arribant a tots: una manera de viure que connecta, que acull, que et fa sentir com a casa. Si ell va trobar-hi un horitzó, també nosaltres hi podem trobar futur. Per tornar-nos a trobar i agradar com a país.