La frase feta ve dels anys seixanta, de l'Uruguai, quan en plena depressió econòmica i social tothom emigrava a l'Argentina. L'èxode va ser tal que es va arribar a témer que el país quedés despoblat. I va ser en aquest context que un matí a prop de l'aeroport de Carrasco de Montevideo va aparèixer un grafiti que deia Que l'últim apagui el llum.

Encara que les seqüeles van per llarg, fa temps que els indicadors de creixement diuen que Espanya ha sortit de la crisi econòmica, no pas de la política. I ara ve el descrèdit de la justícia. Primer va ser allò del Suprem i les hipoteques: la banca per sobre dels ciutadans. Després, el pacte de la vergonya que el PP i el PSOE —sense cap indici de crítica des de Podem— van fer per repartir-se el "pastís" de l'òrgan de govern dels jutges i ara la indignitat d'uns whatsapps en què el portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, relata com, per què i per a què el seu partit va tancar l'acord: per "controlar des del darrere" la sala segona del Tribunal Suprem, que jutjarà els independentistes presos.

L'"elegit" per presidir el CGPJ i el Suprem, el magistrat Manuel Marchena —que abandonaria la presidència de la sala que jutjarà els responsables del procés— ha sentit tanta vergonya que s'ha vist obligat a renunciar al màxim òrgan de govern dels jutges, després que el popular escrigués tal confessió abjecta i transcendís als mitjans de comunicació.

L'únic acord institucional entre socialistes i populars ha saltat pels aires i s'agreuja encara més la profunda crisi que viu la justícia

La crisi esclata en un moment en què la credibilitat dels jutges, després de l'escàndol de les hipoteques, és a terra; amb una ministra, Dolores Delgado, reprovada pel Senat exactament igual que abans ho va ser pel Congrés el seu antecessor, Rafael Catalá —que també va ser a la melé de la negociació per renovar el CGPJ—, i a les portes del judici més important dels que hi ha hagut en democràcia.

El PP i el PSOE es culpen mútuament del que ha passat, després que els populars hagin donat per trencat l'acord. Uns, que la culpa és del govern espanyol per haver donat a conèixer el nom del president del CGPJ abans que se sabés el dels vocals. Els altres, que els populars no són de confiança. El cas és que l'únic acord institucional entre socialistes i populars ha saltat pels aires i s'agreuja encara més la profunda crisi que viu la justícia.

I al president Sánchez només se li acut de demanar la renúncia de Cosidó, instar el PP a tornar al pacte de la vergonya i retreure al portaveu popular al Senat el seu sentit patrimonialista de la justícia, com si el PSOE hagués estat un convidat de pedra en aquesta vergonyosa negociació.

Que Cosidó no pugui continuar ni un minut més en la seva responsabilitat institucional i que Casado estigui obligat a apartar-lo no converteix en digne l'indigne. I l'acord en qüestió va ser una gran indignitat amb què, una vegada més, el PSOE i el PP pretenien controlar al seu aire el poder judicial. O canvien, i ho fan ara, el sistema d'elecció en la carrera judicial perquè el Consell Superior del Poder Judicial no sigui una extensió del Parlament i els magistrats no deguin els seus ascensos als partits o un dia d'aquests a la façana del carrer del Marquès de la Ensenada algú hi escriurà també "que l'últim apagui el llum".

P.D. I, mentrestant, si els jutges no prenguessin decisions en funció dels interessos dels qui els van proposar per al càrrec, aniríem més bé. Ells són tan responsables com els polítics del descrèdit que els corroeix.