Quan es desperti, ella ja no hi serà. Li passarà com al dinosaure al conte més breu de tots els contes breus que s'han escrit. Ara bé, amb menys èxit de crítica i públic que el que va tenir Monterroso, perquè el seu cas és dels que provoquen idèntic rebuig en propis i estranys.

Al lideratge més sobrevalorat i efímer de la història recent de la nostra democràcia li falten dies per abandonar el Palau de San Telmo i passar a l'oposició, atès que el pacte de les tres dretes està tancat i només falta polir-ne els darrers detalls. Encara que aquesta aliança és justament la que no volia Ciutadans per por que els retratin al costat de Vox i que la imatge li buidi l'espai de centre, ha pogut més la temptació de canvi després de 36 anys ininterromputs de govern socialista a Andalusia que no pas que a Rivera el puguin acusar a Espanya i a Europa de blanquejar la ultradreta.

Qui es pensava que l'acord no arribaria és que és tan miop com Susana Díaz o forma part de la plèiade d'aduladors que li xiuxiuegen a l'orella les possibilitats de futur que encara té, malgrat els seus fracassos reiterats i la seva falta de visió política. Tot i que cada vegada són menys. No hi ha res com perdre el poder perquè comencin a sortir de sota les pedres una legió de negacionistes de Díaz i de la seva doctrina de la "màxima autoritat" i l'"ordeno y mando".

A la política, com a la vida, es cull el que se sembra, i la presidenta d'Andalusia en funcions ha sumat en la seva curta trajectòria més detractors que partidaris. Per la seva supèrbia, per la seva arrogància, per la seva impostura, per la seva manera d'exercir el poder o per haver estat la responsable d'haver perdut el poder en el bastió electoral més gran del PSOE, ja no hi ha ningú que doni ni un euro per la seva carrera política ni en la interna ni en l'externa.

Si el que pretén és erigir-se una altra vegada en la més gran crítica entre els crítics de la política de Sánchez a Catalunya, no trobarà ningú que la segueixi, malgrat que ja hi ha hagut altres barons que han qüestionat la relació del president amb els independentistes per por d'una sagnia en les pròximes eleccions municipals i autonòmiques.

Díaz ha aprofitat el dia de Nadal per emetre senyals que ha tornat per plantar cara a Pedro Sánchez, apaivagar els que li exigeixen que dimiteixi i abocar més gasolina al prou inflamat debat sobre les qüestions nacionals. La Constitució té des d'avui, a més dels seus set pares, una madrastra que clama pel 155 com si el tan demonitzat article l'hagués de tornar a San Telmo o hagués de convèncer els seus coreligionaris que ella torna a ser el far que guiarà el socialisme. Ja ho dic: quan es desperti, ella ja no hi serà. Ho van decidir els andalusos i, molt abans, els socialistes. I sembla que és l'única que encara no se n'ha assabentat.