Socialista de raça, europeista convençut, home d'Estat, pare del programa Erasmus i "benefactor" de quants diputats i senadors han passat i passaran per les Corts espanyoles. És probable que milers de joves no sàpiguen que va ser Manuel Marín, expresident del Congrés entre 2004 i 2008, un dels impulsors a Europa de les beques que avui els permeten acabar els seus estudis fora d'Espanya, però segur que els parlamentaris no oblidaran mai que és a ell i només a ell a qui deuen l'actual sistema de protecció social del qual gaudeixen.

Pensions màximes, liquidacions, equips tecnològics, complements de jubilació, ajuts per als seus orfes i les seves vídues i una cobertura total del pagament de la Seguretat Social fins a la seva retirada laboral en cas que, després del seu pas pel Parlament, no tornin a cotitzar mai.

Així era Marín, un home obcecat a dignificar la política, un convençut que l'engrandiment dels servidors públics també passava per dotar-los fins als seus últims dies d'una protecció amb què honrar la seva dedicació al Legislatiu. Europa va ser el seu mirall i la Constitució la seva guia. Impecable en les formes, "Perfecto Marín" —com li deien seus— va ser durant quatre anys la tercera autoritat de l'Estat, i en presumia. Qualsevol no hauria aguantat amb el que li va tocar bregar en un període tan curt de temps: l'Estatut, el pla Ibarreche, la negociació amb ETA, la comissió d'investigació del 11-M, l'oposició més virulenta de les que hi hagi hagut en democràcia i una ERC amb la qual tenia sonores enganxades en cada ple.

Va saber anar-se'n com els grans, malgrat la insolència i la incomprensió dels seus, en silenci i sense soroll

Joan Tardá era el seu fuet i el no-ús del català a la Cambra una de les seves principals ofuscacions juntament amb el Reglament del Congrés. No va aconseguir ni una ni l'altra cosa, encara que del seu mandat va quedar l'anomenada "fórmula Marín", una solució intermèdia perquè catalans, gallecs i bascos iniciessin les primeres paraules dels seus discursos en la seva llengua materna sempre que fessin ells mateixos la traducció simultània des de la tribuna perquè les taquígrafes poguessin reflectir-les a les actes i apareguessin als diaris de sessions.

Malgrat el que s'ha explicat i escrit en les hores posteriors a la seva mort, no va abandonar per voluntat pròpia la primera línia de la política, sinó perquè el seu successor José Bono va revelar que Zapatero li havia ofert el seu lloc i ell havia acceptat, com si la tercera cadira en el protocol de l'Estat fos cosa de partit, i no del Legislatiu. Marín era tan exquisit en tot que mai no va tenir un retret públic per a allò, però va deixar per sempre l'activitat pública i es va dedicar de ple a la Fundació Iberdrola.

Va saber anar-se'n com els grans, malgrat la insolència i la incomprensió dels seus, en silenci i sense soroll. A la fi era un gentleman de la política i de la vida que s'hagués regirat a la cadira ergonòmica que va fer comprar per suportar els seus intensos mals d'esquena si visqués en primera persona el parlamentarisme d'avui. Que la terra et sigui lleu, Perfecto Marín.