Van parlar de Catalunya, esclar. De l'independentisme, sens dubte. I de Torra, per descomptat. Però també d'ella, de Laura Luelmo. El seu cadàver encara calent va viatjar fins a l'hemicicle, i no només perquè ses senyories condemnessin el seu brutal assassinat, sinó per rebolcar-lo pel fangar de la política. Ni això respecten ja.

En un exercici d'indignitat com no se'n recorda cap d'igual, algú es va oblidar ―i tots ho vam permetre― de culpar només els assassins dels assassinats de les dones perquè a alguns els és més rendible electoralment situar el focus en les responsabilitats polítiques i recórrer al "populisme punitiu" com si aquest pogués evitar que a les dones els arrenquin la vida de soca-rel.

Que ho faci Santiago Abascal per exigir la cadena perpètua i culpar el bipartidisme de crear un espai d'impunitat per als criminals, a hores d'ara ja no sorprèn, però que Pablo Casado aprofiti la sessió de control al govern espanyol per retreure a Pedro Sánchez que el seu partit va recórrer al Constitucional la presó permanent revisable, dona una idea de fins on pot arribar el PP en el seu incendiari discurs per tapar l'hemorràgia que li ha provocat la irrupció de Vox al mapa polític.

Tot val ja en aquesta cerimònia de la confusió i de veritats a mitges en què s'ha convertit la política, on les vísceres s'anteposen a la responsabilitat, no cal dir ja al dolor i al dol. Tant se val que la PPR segueixi vigent; que, tot i això, Laura Luelmo fos brutalment assassinada o que aquest govern no tingui intenció de derogar-la fins que no es pronunciï el Constitucional. Sempre hi haurà un polític sense escrúpols, un "expert" periodista o una víctima mediàtica que sostingui el contrari i alhora invoqui la Constitució per defensar el que la sacrosanta llei de lleis no diu ni en la seva lletra ni en el seu esperit.

Això de convertir els assassinats en benzina contra l'adversari polític és innoble, ho presentin com ho presentin

Si ells ―els polítics― són capaços d'afirmar que amb un enduriment de les penes no hi hauria assassinats masclistes, nosaltres ―els periodistes― ja estem per resoldre els crims molt abans que la Guàrdia Civil i els forenses obtinguin conclusions de les primeres indagacions. Si aquest és el país que volem, seguim per aquest camí, que algun dia ens preguntarem ―potser massa tard― fins on i per què vam ser capaços d'arribar tan lluny.

Les maten, ens maten... I tots contribuïm, per acció o omissió, que en aquest país no es practiqui una política decent que atengui a raons jurídiques, escolti la veu dels experts i, sobretot, esperi al pronunciament encara pendent del Tribunal Constitucional sobre la PPR. S'hi pot estar a favor o en contra ―només faltava aquesta!―, però això de convertir els assassinats en benzina contra l'adversari polític és innoble, ho presentin com ho presentin. Tant com afirmar que els crims es produeixen per la laxitud del Codi Penal, quan és un dels més severs d'Europa amb els delictes de sang.

P.D. Deixem per a un altre dia el paper d'algunes víctimes, el respecte i la comprensió que mereixen, l'ajuda que de vegades no se'ls presta i l'afany, també, d'alguns partits de convertir-les en referents indiscutibles de la política o en veus qualificades de qualsevol reforma legislativa. Però, de moment, ens conformaríem que no facin partidisme en nom seu. No en el de Laura Luelmo ni en el de les gairebé un miler d'assassinades per la violència masclista des que existeixen estadístiques.

Tian Riba
Opinió Ione Belarra Tian Riba