Aquesta agònica legislatura acaba, el Parlament està a punt d'abaixar el teló i al Palacio de San Jerónimo els serveis de la cambra ja van repartint caixes perquè ses senyories buidin els despatxos. És moment de comiats. N'hi ha per a tots els gustos. Els que se'n van per voluntat pròpia, els que canvien de destí, els que diuen adeu cinc minuts abans que els confirmin la seva baixa en les pròximes candidatures i els que esperen prudents la confirmació del seu nom en una llista.

En política, com en la vida, hi ha moltes maneres d'anar-se'n. En silenci o amb soroll; amb elegància o amb ira; amb discreció o amb imprudència; amb agraïment o amb ingratitud... Com José María Barreda (PSOE) o com Celia Villalobos (PP). La cara i la creu de com estar i, sobretot, de com marxar de la vida pública. I això que ambdós tenen diferències amb les actuals direccions dels seus partits i els dos han estat crítics amb les estratègies dels seus grups parlamentaris. Aquí acaben les semblances.

No hi ha res més desolador que assistir a l'ocàs dels qui acaben arrossegant-se per l'escena i pels focus sense voler anar-se'n i encegats per la lluentor de temps passats que no tornaran

L'un és l'elegància, la correcció, la sensatesa i l'aportació serena. L'altra és la vulgaritat, la provocació, la imprudència i l'exaltació. L'un és un diputat enganxat a un llibre. L'altra és la imatge del Candy Crush, la del “¡Venga, coño, Manolo!" i la dels "tontitos". No hi ha lloc per on hagi passat Villalobos en què hagi crescut després l'herba. I, ara, en el moment del comiat, no deixa canya dreta ni micròfon sobre el qual deixar empremta del seu eixut final.

De la distància que hi ha entre un i un altre en el moment de l'adeu es veu també en la forma en què els seus companys d'escó els acomiaden aquests dies. Barreda se'n va amb el tancat aplaudiment i l'agraïment dels socialistes que han escoltat la seva última intervenció davant del plenari del seu grup. Villalobos, amb la indiferència i el descans dels qui han suportat durant lustres els seus despropòsits, la seva grolleria i la insuportable lleugeresa que deixa com a aportació a la vida pública. Ningú no plorarà la seva marxa i ningú no preguntarà per la seva absència. És el que té el risc d'ignorar quan és el moment de posar punt final a una història, que en ocasions és la mateixa història que el posa.

No hi ha res més desolador que assistir a l'ocàs dels qui acaben arrossegant-se per l'escena i pels focus sense voler anar-se'n i encegats per la lluentor de temps passats que no tornaran. El de Villalobos és un d'ells, un mal final que deforma fins a la ridiculesa la seva trajectòria per molt brillant que hagués estat, que tampoc no és que hagi estat el cas. El del socialista Barreda, al contrari, és un exemple de saber anar-se'n, sense indici de decrepitud i amb la mateixa gràcia que sempre va tenir.