Primer va ser una moció impulsada per no guanyar, després un instrument per convocar eleccions en un termini raonable i, més tard, la via constitucional per impulsar un canvi a Espanya amb un govern la intenció del qual era esgotar la legislatura. El PSOE ha fet tantes tombarelles declaratives sobre el seu horitzó temporal a la Moncloa que encara hi havia lloc per a un viratge més.

"Ningú no resistirà més enllà del que és raonable. Seria absurd", ha dit la portaveu del govern espanyol i ha deixat oberta la porta a un avançament electoral. Se'n diu realisme, d'això. Vuitanta-cinc diputats donen per al que donen. I, de moment, han donat per articular una audaç moció de censura per fer fora la dreta, però cal veure si donen per a un govern que pugui governar, més enllà de decisions estètiques, amb una mínima estabilitat.

L'audàcia de la moció de censura, la sortida de Rajoy, l'impacte d'un canvi de govern exprés, la bona acollida del gabinet, l'aplaudiment majoritari de les primeres decisions, la normalització institucional que es va pretendre projectar amb l'entrevista de Torra… Semblava que tot anava bé fins que Puigdemont els va despertar.

La victòria de l'expresident de la Generalitat aquest cap de setmana al congrés del PDeCAT i la defenestració del sector més possibilista de la vella Convergència han marcat un nou punt d'inflexió en la percepció del govern espanyol sobre el seu horitzó temporal, en contra del que va afirmar Pedro Sánchez en la primera entrevista com a president.

"Aspiro a convocar les eleccions el 2020 quan s'acabi la legislatura; per tant, sí que esgotaré la legislatura". Sánchez tancava en aquests termes la polèmica, després de configurar un govern amb el qual va pretendre generar, malgrat els seus 85 diputats i un socis d'investidura d'allò més diversos, un clar efecte polític d'estabilitat i nou temps.

És difícil d'imaginar-se que alguns dels ministres haguessin acceptat el repte en el cas que Sánchez hi hagués compartit la més mínima intenció de convocar eleccions al cap d'uns mesos, però molt més difícil que un president renovi tots els càrrecs de l'estructura administrativa de l'Estat, incloses empreses i organismes públics, sense una mínima vocació de permanència.

Així doncs, no hi ha dubte que Sánchez va arribar a la Moncloa per quedar-s'hi. Una altra cosa és que la realitat parlamentària li ho permeti. De moment, la nova direcció del PDeCAT al Congrés dels Diputats ja li ha dit que no li farà les coses fàcils. Per tant, a Madrid estan preparats per al pitjor. Són conscients que, per Puigdemont, Rajoy i Sánchez són fets de la mateixa pasta del 155 que el va expulsar del Govern i que, per una part de l'independentisme, "com pitjor, millor".

Malgrat tot, no és tant la situació catalana i la línia que el sector més radical del secessionisme està disposat o no a tornar a travessar, sinó la dificultat d'aprovar els pressupostos per al 2019 el que podria truncar l'expectativa de permanència. El veto ja anunciat pel PP a l'ampliació del sostre de despesa no és un bon auguri, encara menys si es té en compte que el mateix Sánchez va ser el primer que va exigir a Rajoy que convoqués eleccions si no era capaç d'aprovar els comptes públics. I, a més a més, no és igual prorrogar un pressupost propi que haver de fer-ho amb un d'heretat de la dreta.

Doncs vet-ho aquí, com en el conte de Monterroso, quan es va despertar, el dinosaure encara hi era. En aquest cas, 85 escons. Potser és que el president Sánchez va fantasiejar massa aviat amb la normalitat institucional i un govern que pogués governar fins al 2020. La tardor ho dirà...