No saben qui és Borges ni coneixen el plaer de perdre's en les paraules de Cortázar. Ni tan sols els sonen els seus noms. I el pitjor és que, com deia el primer, el verb llegir, com el verb estimar i el verb somiar, no suporta imperatius. Llàstima que sigui així! I tot perquè un ministre de cognom Wert va impulsar una llei el 2015 que va treure la literatura hispanoamericana del currículum oficial obligatori a tot Espanya. Després, ningú no es va preocupar de recuperar-la.

Els continguts que estudien la meitat dels alumnes de Batxillerat es limiten a autors espanyols o simplement inclouen alguna referència a Rubén Darío com si la cultura en castellà fos dissociable de la hispanoamericana. Sense llegir Benedetti, Monterroso, Echenique, Huidobro, García Márquez o Rulfo és impossible comprendre la vida, viatjar a diferents universos, perdre's en un procel·lós món de laberints emocionals o veure's a través de múltiples miralls.

No són lletres, són històries i poemes que permeten ordenar el desordre o desordenar l'ordre. A cada llibre hi ha una lliçó de vida, d'amor, d'amistat, d'intel·lecte o de desig. I el desconeixement d'una immensa majoria dels nostres joves d'aquesta literatura no té llacunes. Saben, això sí, tot el que es mou a les xarxes socials, el nom de tots els concursants de Gran Hermano, la vida i miracles dels protagonistes de First Dates i fins i tot l'última xafarderia dels concursants de Supervivientes.

Ni un escriptor, ni un poeta, ni un filòsof, ni un intel·lectual... Aquesta és l'Espanya que ve a la política

I després ens preguntem per què els rostres de la televisió continuen omplint les llistes dels partits polítics per a les eleccions del 28-A. Els últims a incorporar-se han estat a les del PP, Miguel Abellán, un torero que va guanyar el concurs de Mira quién baila, i a les de Vox, Rafa Lomana, un escalador i entrenador físic que va arribar a finalista de les edicions de Supervivientes.

Ni un escriptor, ni un poeta, ni un filòsof ―Gabilondo n'és l'excepció i ja va arribar fa temps―, ni un intel·lectual... Aquesta és l'Espanya que ve a la política. Després hi ha la que ja tenim, que no sembla gaire diferent de l'espectacle que promet donar-nos diàriament el pròxim Parlament. A Rufián li costarà força continuar sent l'atracció mediàtica del Congrés.

En el fons ells ―els que no representen― no són tan diferents de la societat que entre tots hem construït.  O hi ha alguna diferència entre la cridòria, la desqualificació i l'insult que habita en el Parlament amb el que escoltem en algunes tertúlies televisives?

Per als que sí que el van llegir, sempre quedarà el record de Táctica y Estrategia, l'única batalla que mereix ser viscuda i celebrada, que en el cas de Benedetti va ser arribar a ser necessitat per l'estimada, i a Espanya podria ser el de recuperar el coneixement de la literatura hispanoamericana. Mai no és tard per “quedarme en vos”, que diria l'uruguaià.

Cristina Sánchez Miret
Opinió El feixisme no és a les portes, ja és dins Cristina Sánchez Miret
Jordi Barbeta
Anàlisi El nou partit de Duran i Lleida Jordi Barbeta