La dreta ja està en marxa i l'esquerra es llepa les ferides. La desfeta electoral ha reobert les hostilitats en el socialisme, i no precisament a compte d'una anàlisi compartida sobre els perquès del seu enfonsament, sinó per veure a qui endossen la responsabilitat del que ha passat. Mentre en el PP ja parlen d'un repartiment de conselleries, en el PSOE segueixen en clau interna. Que si Sánchez i els seus amics de l'independentisme; que si Díaz i la seva anodina campanya; que si una gestora per a Andalusia; que si cal prendre la federació andalusa per assalt...

El cas és que a José Luis Ábalos no el van interpretar malament els periodistes quan va mostrar a Susana Díaz la porta de sortida després de l'hecatombe electoral a Andalusia, entre altres motius, perquè després d'ell, des de La Moncloa i des de la direcció federal, altres interlocutors van entonar el mateix discurs i perquè tots els titulars van donar per activada una operació des de Ferraz contra la presidenta andalusa, i ningú va rectificar-ne ni una coma.

No hi havia marge per a interpretacions perquè el missatge era nítid: el PSOE andalús ha de regenerar-se, prendrem les regnes de la negociació postelectoral, i el projecte polític del sud no pot ser diferent del que representa Pedro Sánchez. Això van dir i això van subratllar des de qualsevol racó de l'oficialitat del "sanchisme", des d'on no van descartar fins i tot la creació d'una gestora per a la federació andalusa.

A hores d'ara, Díaz hauria de saber ja que on Pedro Sánchez posa l'ull, posa la bala i que allò de matar sempre el missatger és un recurs tan vell com fal·laç per sortir del pas, i que en el seu cas fins i tot ofèn a la intel·ligència perquè és sabut que ella mateixa va trucar feta una fúria a Sánchez per queixar-se de les paraules d'Ábalos.

Tot aquest revival dels temps més caïnites del socialisme ha passat sense que el president del govern espanyol no hagi dit encara ni una paraula en públic

No hi ha cap exercici d'impostura més gran que el que la sultana vinguda a menys va fer davant dels micròfons de la Cadena Ser poques hores després que el "sanchisme" activés la versió andalusa de l'"operació Tomás Gómez", que per qui no ho recordi va ser la destitució fulminant de l'ex-secretari general de Madrid i la presa de la seu madrilenya per l'aparell federal tres mesos després d'unes eleccions.

L'escenari més previsible, després del 2-D, és un acord PP-Cs-Vox perquè el gran perdedor de les eleccions, Juan Manuel Moreno, presideixi la Junta, si bé no es pot descartar cap altre escenari. Cap és cap. Tot està obert i tot en moviment, però tampoc s'ha de desdenyar la possibilitat que es repeteixin les eleccions. I en aquest cas, Ferraz s'ha conjurat perquè Díaz no torni a ser cartell electoral en cap cas.

El que ha fet la direcció federal, després de la irada protesta dels barons que no volen una nova batalla interna quan falten sis mesos per a les seves eleccions, és canviar el ritme i reduir la velocitat, però en cap cas canviar l'estratègia ni desviar l'objectiu. Díaz segueix en el punt de mira. Tan sols li han donat una treva fins que passin les negociacions per formar govern a Andalusia.

I tot aquest revival dels temps més caïnites del socialisme ha passat sense que el president del govern espanyol no hagi dit encara ni una paraula en públic sobre la convulsió que el resultat de les andaluses suposa per al tauler polític. Serà que no se sent concernit pel que han dit les urnes i no ha captat el missatge. Si és així, és que no ha entès res. El que ha passat a Andalusia només és el començament del que encara ha d'arribar i ha provocat, entre altres qüestions, la crisi territorial. Per això el PSOE crema... i també el seu electorat.

Jordi Barbeta
Anàlisi El que ens ve a sobre Jordi Barbeta
Cristina Sánchez Miret
Opinió Espanya 1 - Democràcia 0 Cristina Sánchez Miret