Una emocionada Ida Vitale deia al Paranimf de la Universitat d'Alcalá de Henares, en recollir el Premi Cervantes de mans de Felip VI, que més que llegir un discurs, el que li hagués agradat hauria estat "abraçar" i dir coses que li sortissin de l'ànima.

Quan parla l'ànima no hi ha impostura, ni farsa, ni tàctica, ni finta. Arriba sense permís i inunda la paraula. No taca. No menteix. Tot és blanc i net. Res més lluny del que hem vist en els debats electorals. Tot brut. Tot aspre. Tot negre. Veritats a mitges. Mentides completes. Les campanyes electorals són això. Una guerra. Un cos a cos. Un llançament de ganivets. Es parla sobretot amb les entranyes. La memòria no arriba a recordar en aquesta nova política paraules que sortissin de l'ànima. Tampoc quan parlen de pensionistes, de dependents, de desnonats, d'aturats, de treballadors precaris... En tot cas, xifres.

I no hi ha una rebel·lió cívica. Ens empassem dos debats de paraules gruixudes, d'insults, d'"a mi no m'assenyali amb el dit", d'"és el meu torn per a la mentida", d'interrupcions, d'una sobreexcitació desbordant i mal educada, de gestos i expressions impropis dels qui aspiren a governar aquest país.

En l'oblit, la rara avis del centre polític i l'Ibex 35. Aquell polític de bones maneres i millors paraules, que es va creure imbuït per l'esperit de Suárez

La palma, sens dubte, se la va endur Albert Rivera. Encarat, trasbalsat i insolent va repartir a tort i a dret llançant per la borda el que els treballs demoscòpics calculen que podria haver robat a Casado en el primer assalt a TVE. En aquell moment va ser un altre. No és que parlés amb l'ànima, però el perfil baix del seu oponent de bloc el va convertir per dues hores en el líder d'una dreta que competeix a matadegolla pels vots. Tant es va motivar amb les cròniques i els tuits dels barítons mediàtics que li aclamen cada encert ―i també cada relliscada― que es va passar de frenada i es va fer seu el "gamberrisme" que Casado ha practicat en aquesta campanya fins que la televisió el va calmar per dos dies.

I, després, van arribar els vídeos i les captures amb els seus espasmòdics moviments, la mirada perduda i aquest front suós. En l'oblit, la rara avis del centre polític i l'Ibex 35. Aquell polític de bones maneres i millors paraules, que es va creure imbuït per l'esperit de Suárez i que els seus adversaris van etiquetar després de "dreta polida", va deixar la imatge menys mudada d'aquesta campanya. I tot per aconseguir el lideratge d'un bloc que, si arriba al poder, haurà de governar necessàriament amb el neofranquisme de Vox.

Fos per les enquestes que maneja, per les entranyes amb què parla, per un assessorament erroni o perquè el somriure s'imposta però l'ansietat no és fàcil controlar-la, amb el seu últim debat ha pogut transvasar al PP o Vox molt vot. El més segur és que als despatxos de les grans empreses ja estiguin buscant-li substitut/a. I Arrimadas fa temps que escalfa la banda.