L’evolució del discurs de l’esquerra és quelcom evident per a tots nosaltres. Hem assistit a l’ascens lent però progressiu dels temes d’ecologia i medi ambient, mentre els feminismes han esclatat i entrat amb força. Ara bé, pel que fa a la part econòmica i tot el que fa referència a la tecnologia i els mercats, semblen en molts casos encara ancorats en el passat.
No és cap secret per ningú que, en termes econòmics, l’objectiu central de l’esquerra ha estat, durant decennis, la redistribució, i que el tema tecnològic s’ha vist amb una barreja de desconfiança i neguit pel que suposa de pèrdua de llocs de treball, de drets, de privacitat i l’amenaça d’un control pràcticament total per part de l’Estat i les empreses. El tercer element és el mercat, que tradicionalment s’ha vist com un element a controlar i on s’ha intentat defensar els interessos dels més vulnerables, sovint mitjançant la imposició de limitacions com llicències o inclús limitació de preus.
Ja fa uns anys, però, que està apareixent arreu del món tot un nou pensament a l’esquerra que trenca radicalment amb aquests tres dogmes centrals.
Creació de riquesa versus redistribució
El concepte de l’estat emprenedor segur que no us ve de nou. Certament, el llibre de Mariana Mazzucato, que ja té anys (2011), ha fet fortuna i ha tingut seqüeles amb The value of everything i Mission economy. Però tampoc era res totalment nou, el 2009 Dan Senor i Saul Singer, a Startup nation, ens parlaven del miracle d’Israel, construït en bona part a partir de diners públics, invertint en startups d’alt potencial, a fons perdut si es fracassa i amb retorn de la inversió si es té èxit.
La participació de l’Estat com a motor de la innovació no és efectivament res nou, ho hem vist als EUA, a Àsia, a Europa, a tot arreu. L’encarnació més recent és França; de la mà de François Hollande es va crear La French Tech i ja porten dotze unicorns (empreses valorades amb més de $1B, per cert, Espanya en té tres) i volen arribar als 25 el 2025.
Però, si ha passat sempre, què hi ha de nou? Què hi ha de diferent? Per què això és una part fonamental del discurs de la nova esquerra?
La crisi d’Europa, la Covid-19 i el fet que, simplement, no hi ha més pressupost per redistribuir, han contribuït a posar la creació de riquesa com a prioritat bàsica si es vol conservar un estat del benestar que en molts casos ja no ens podem pagar
En primer lloc, perquè poques vegades es feia des de l’esquerra, però més fonamentalment pel mateix discurs. Sempre parlaven de la intervenció de l’Estat per suplir el que en dèiem “fallades de mercat”, allà on el mercat no arriba. Bé, fa temps que no, o no només això.
En el cas francès, i en molts altres, es busca dissenyar i orientar els mercats cap a finalitats socials, que si no, no es cobririen. No només per la possible manca d’incentius, sinó molt fonamentalment perquè no estan en el mapa mental dels inversors i dels emprenedors. Parlem d’empreses non-profit, orientades al medi ambient, dirigides per dones o minories, però també empreses d’alta tecnologia on el risc és alt i cal una mirada llarga (aquesta part, a Àsia, Israel i als EUA, entre altres, sempre s’ha fet, sovint amb diners públics).
Aquesta insistència en l’estat com a dissenyador de mercats alineant els incentius dels mercats amb els socials no és nova. De fet, Eric Raymond, a The cathedral and the bazaar, va ser dels primers a formular-la, però la seva implantació en el disseny de polítiques d’innovació està apareixent en aquests anys. De vegades de manera indirecta, per exemple, els successius estímuls de Biden han provocat un frenesí de creació de startups i petits negocis en les comunitats d’americans de color i hispans.
Sens dubte, la crisi d’Europa, la Covid-19, la constatació de la gran fragilitat de les potències europees amenaçades pels gegants asiàtics i les grans empreses tecnològiques, i el fet que, simplement, no hi ha més pressupost per redistribuir, han contribuït a posar la creació de riquesa com a prioritat bàsica si es vol conservar un estat del benestar que en molts casos ja no ens podem pagar.
Dissenyar mercats i un sector públic modern i eficient
També aquests anys hem vist els límits dels instruments normatius en el disseny de mercats i han aparegut noves formes d’intervenció. Tradicionalment, l’actuació es feia a partir de la concessió de llicències i, en l’extrem, amb la limitació de preus. Ambdues normalment creen molts més problemes que els que solucionen. Les llicències perquè creen un monopoli o una classe, segons es tracti d’organitzacions o professionals, limitant radicalment la competència i, per tant, encarint preus i degradant la qualitat de servei i la innovació. Les limitacions en els preus perquè frenen l’entrada de nous participants i provoquen una estampida dels existents a sectors propers no regulats. Són, doncs, males solucions que només té sentit aplicar en el cas de garantir un bé superior i que no hi hagi cap altra manera.
Hi ha, però, problemes força comuns com sectors hiperlocals que no es resolen bé en base a aquestes polítiques. Per exemple, hospitals, escoles i companyies telefòniques en ciutats o pobles petits són monopolis naturals. No hi ha incentius ni espai per a altres i, en tot cas, el nombre serà sempre molt reduït. Això porta a casos sovint còmics. Per exemple, als EUA, hi ha moltes zones amb només un operador i els lobbies han aconseguit que l'ampla banda sigui definida per la FCC (la comissió americana del mercat de les telecomunicacions) el 2015 amb una velocitat de només 25Mb de baixada i 3Mb de pujada i, per tant, es pugui adherir a les subvencions. Com aconseguir que tots els EUA tinguin velocitats d’internet decents?
L’administració Biden està recorrent a solucions innovadores. En comptes de regular un altre cop la velocitat, cosa que seria no només una batalla legal, sinó ben probablement un fracàs a mitjà o llarg termini, estan donant entrada a nous participants en el mercat com són non-profits, muni-wifi (wifi dels municipis), etc., amb possibilitats com la transmissió aèria o cablejat aeri (molt més barat que soterrat, especialment si es fan servir les infraestructures elèctriques).
Hi ha un canvi de visió sobre el paper del sector públic: de proveïdor de serveis a palanca d’innovació i creador de creixement i prosperitat
Pensem que de vegades petits canvis en les polítiques tenen un gran impacte. Per exemple, si es permetés als operadors oferir connexions a internet a l’entrada de la casa sense necessitat d’arribar a la instal·lació interior, com es fa ara; és a dir, el mateix que es fa amb el llum, l’aigua o el gas, no només abaixaria el preu, facilitaria instal·lacions plurifamiliars i milloraria la connectivitat efectiva de les nostres llars, sinó que crearia moltes petites empreses d’instal·lació locals. Aquest és un exemple de normativa ancorada en les pràctiques de telefonia que no té cap sentit ara i fa un mercat més ineficaç, però beneficia els operadors, és a dir, tenen pocs incentius per instar el canvi.
Més enllà d’obrir mercats a formes alternatives d’empreses, òbviament amb les restriccions necessàries, la participació i el partenariat publicoprivat s’han obert camí. El mercat de l’habitatge és un mercat típic en què fixar un preu funciona molt malament, entre d’altres coses, perquè els preus no són béns homogenis (com en el cas d’una acció d’Amazon, on totes són iguals) i, per tant, no hi ha un preu d’equilibri, n’hi ha molts. La participació en el mercat amb un market share petit però suficient per influir i marcar preus, un 10% per exemple, sembla un instrument molt més adequat que, a més a més, incrementa la qualitat de tot el parc i pot fomentar la innovació. El cas més exemplar és el de Viena en habitatge, però la vindicació de l’empresa pública ―quan competeix― la tenim en exemples com l’extraordinari èxit d’Airbus.
Un element bàsic és la banca pública. Un altre cop l’exemple de BPI a França és una referència i té bona part de la culpa de l’èxit de les startups franceses. En aquest aspecte, hi ha un canvi de visió sobre el paper del sector públic: de proveïdor de serveis a palanca d’innovació i creador de creixement i prosperitat. La pregunta ja no és quants llocs de treball s’han creat al sector públic, sinó quants llocs de treball ha creat el sector públic en la societat. Un enfocament radicalment diferent que ens parla d’un sector públic més eficient, que esdevé palanca de canvi, d’un sector públic necessàriament tecnològic i digital.
La tecnologia, IA i l'àmbit digital
La tecnologia i l’esquerra sovint s’han mirat amb recel. Si preguntem arreu, molta gent estarà d’acord amb aquesta frase, però no sempre i no a tot arreu ha estat així. No ha estat el cas de l’administració Obama i Biden, no ho ha estat tampoc a Israel, Taiwan, la Xina i Àsia en general.
De fet, les administracions demòcrates americanes i les britàniques han creat agències de transformació digital de l’administració, com el Digital Service o el 18F americans o el GDS britànic. La relació amb la tecnologia és encara més palesa a ciutats com Tel-Aviv, amb Hila Oren, o Songdo a Corea o Taipei. El mateix exèrcit americà ha estat, com el d’Israel, un dels grans impulsors de la innovació o la tecnologia als EUA, coses com el cotxe autoconduït han estat el fruit de la DARPA, la part civil del departament de projectes avançats de l’exèrcit.
La tecnologia com a eina de transformació per construir una societat més pròspera, socialment més justa, més igualitària i més lliure és el tercer element que defineix aquest canvi de discurs de l’esquerra
Però no ha estat només des de l’administració, tenim tota una colla d’iniciatives privades, organitzacions non-profit, com Code for America als EUA, que cooperen amb l’administració i aquesta els dona espai i els obre la porta funcionant com a plataforma sense intentar capturar i monopolitzar la totalitat de la prestació de serveis i, per tant, assegurant innovació i diferents punts de vista.
La integració de la tecnologia com a element transformador de la societat des de l'àmbit públic és quelcom imprescindible, que requereix tenir tecnòlegs que siguin servidors públics, una participació activa en les plataformes d’open source, al mateix temps que s’accepta i integra la realitat de les plataformes comercials, com s’està fent als EUA, a França, al Regne Unit i a tants altres llocs. Una administració competitiva en el terreny digital, en cloud, avui només passa per la integració de les plataformes privades, ara per ara no hi ha alternativa. Ens calen, doncs, polítiques que amb un pragmatisme intel·ligent caminin cap a més sobirania i capacitat tecnològica sense perdre de vista la realitat d’un món que ja per sempre més serà interconnectat i interdependent.
La tecnologia com a eina de transformació per construir una societat més pròspera, socialment més justa, més igualitària i més lliure és, doncs, el tercer element que defineix aquest canvi de discurs de l’esquerra. Una esquerra que sembla apuntar a una societat més diversa, més plural i més lliure, com deia Eric Raymond, més semblant a un basar que a una catedral.