Podríem repetir, si no us sap greu, aquell truc ancestral de la psicoanàlisi, consistent a fer com si una mentida tingués contingut vertader. En el cas que ens ocupa, el de l’amnistia als antics presos polítics dictada a contracor pel cantó progre de la judicatura espanyola, imaginem que ahir es començà a salivar el segell definitiu de la reconciliació entre el secessionisme i l’Estat o, dit d’una altra manera, que Espanya no només ha acabat aplicant l’amnistia a una sèrie d’individus i d’activistes ben concreta, sinó que també ha donat carta de naturalitat a la lliure praxi política de l’independentisme. Si això fos veritable, avui podríem somriure, no només perquè a una sèrie de polítics se’ls eximeixi de la condició de sediciosos (cosa que ja intuíem falsa, atès que encara som una simple autonomia del Regne), sinó perquè tots nosaltres, llurs antics votants, també podem sentir com a legítims els propis anhels.
Si tot això que dic fos cert, en un primer aspecte merament ètic, qualsevol dels polítics amnistiats pels socialistes hauria de mantenir la seva ruta independentista intacta, sense que la repressió els hagués canviat ni una sola coma del programa del 2017. Conseqüentment, els líders juntaires, republicans i cupaires haurien d’ésser proclius a subsumir el trencament amb l’Estat a la consecució d’una nova majoria al Parlament que renovés (o s’inventés) un contracte social lluny de les grapes de l’Estat. Aquesta opció seria ben complicada, bàsicament perquè la totalitat dels líders processistes ja van pixar-se alegrement a les pròpies lleis de transitorietat i del referèndum que ells mateixos declararen vinculants i sacrosantes farà una dècada; però deixem la inconseqüència a banda i pensem, doncs, que l’amnistia —si és una llei de perdó absolut— encara no ha allunyat "els nostres" de la via unilateralista.
Suposo que, passats aquests dos paràgrafs, el lector ja s’ha descollonat de riure amb tanta pressuposició. Però totes aquestes tesis només fan que prendre’s seriosament la nostra classe política, que és el que molt sovint ens reclamen els saltimbanquis dels partits catalans. Doncs continuem amb l’aspecte més essencial que comentava a l’inici. Si és cert que els líders eren una encarnació de la voluntat popular... seria ben legítim disparar la següent pregunta: Nosaltres també estem amnistiats? Aital interrogant pot semblar molt abstracte i seria bo aterrar-lo a situacions pràctiques. Aplicada l’amnistia, els catalans independentistes podem ser objecte d’un procés judicial amb les mateixes garanties que la resta de ciutadans espanyols? Una vegada signat el perdó col·lectiu, tenim el dret d’aplicar el nostre ideari —és a dir, el divorci amistós de l’Estat— amb garanties de no ésser vexats per la llei o dissuadits a base de calbots?
L'amnistia no ha estat mai una necessitat catalana, sinó sobretot espanyola i europea. I la cosa és ben normal, perquè no hi ha millor manera d’assegurar la unitat de l’Estat que perllongar la vida dels processistes
La resposta als interrogants és òbvia. De fet, d’ençà del 2017, no només continuem criminalitzats, sinó que avui ens trobem en plena lluita per conservar les garanties que ens "regalà" el règim del 78. És així com avui la lluita del catalanisme torna a la supervivència, en aspectes de mínims, com ara plorar de goig quan els nens parlen català al pati de l’escola o quan trobes un presentador de TV3 que fa bé les neutres. Per tant, i com ja havíem anticipat en aquesta indispensable columna, l’amnistia no només ha fet desistir els nostres líders, sinó que ha refermat la criminalització de l’independentisme per part de l’Estat. De fet, com també hem dit manta vegada, Espanya no només s’ha fet més dura en les seves formes, sinó que s’ha processitzat en el fons, traient del calaix el populisme i escudant la força en l’àuria del sentiment.
Per tot això, podem concloure que la nostra condició de no amnistiats és encara més fotuda, no només perquè encara ens obliguin a viure com a ciutadans de segona... sinó perquè, a més a més, hem d’admirar com els mateixos líders que ens han dut a aquesta situació podran continuar ocupant espais de poder (entre els pressupòsits que situava a l’inici, no se m’acudirà la barbaritat de pensar que Junqueras o Turull tinguin un atac de vergonya i se’n vagin a pencar a l’empresa privada). En aquest sentit, també es ratifica quelcom que dèiem fa anys; a saber, que l’amnistia no ha estat mai una necessitat catalana, sinó sobretot espanyola i europea. I la cosa és ben normal, perquè no hi ha millor manera d’assegurar la unitat de l’Estat que perllongar la vida dels processistes. Per tant, si avui voleu estar satisfets, feu-ho només en tant que súbdits.