Les imatges a la catifa vermella dels Oscars d’avui seran els trastorns de la conducta alimentària de demà. Sembla que aprimar-se fins a mostrar els ossos, la “moda” en què l’ideal de bellesa és el d’estar tan prima com sigui possible, la “moda” que va assolar els cervells durant el principi de segle, ha tornat. I ha tornat en un context en què nenes i noies cada vegada tenen accés a la pantalla íntima, la del telèfon, en edats més primerenques. És impossible que el bombardeig constant d’imatges no tingui efectes sobre l’autopercepció en autoestimes que encara estan per construir. O per descobrir. Escric que és impossible perquè a les dones adultes que ens hem esllomat durant anys per guarir la relació amb el nostre cos ja se’ns fa molt difícil marcar distàncies. L’ideal i els patrons de bellesa han existit sempre i han estat canviant en funció d’unes preferències induïdes per tots els factors que fan un context. Ara, però, hi ha una indústria guanyant milions de milions de duros a costa de fer-nos creure que ens cal perseguir un aspecte que el mateix mercat s’encarrega de fer que mai no puguem assolir del tot. Que cada vegada sigui més fugisser, més exclusiu, més impossible de satisfer. O que, pel que fa a estar ultraprima, que no puguem abraçar-nos-hi completament sense, com a mínim, posar en perill les nostres vides.
Furgant inseguretats i creant-ne de noves, si cal, la roda d’un consum que cada vegada gira més de pressa s’ofereix com la resposta a la incomoditat de mirar-nos al mirall i voler-nos-hi veure d’una altra manera. Hi ha un entramat muntat per a fer-nos creure que les nostres ferides interiors, les que carreguem nosaltres amb nosaltres mateixes, es poden guarir pagant uns llavis nous, o uns pits nous, o un nas nou, o un cos nou. I en aquest entramat, que les cares i els cossos que veiem de manera més habitual a les pantalles siguin comprats ens fa concebre l’artificialitat com a normalitat, i l’excepció com a arquetip de la massa. Hi ha gent guanyant moltíssims diners a costa d’aconseguir que les dones ens mirem al mirall i pensem que no estem ben fetes, que els nostres cossos són una tasca eterna a què ens hem d’abonar per sempre si no volem, més que ser lletges, haver de bregar amb el rebuig social que assumim que la lletjor duu adscrit. Així, més que un do de Déu rebut per amor que ens permet viure i experimentar totes les coses que pot contenir una vida, el cos es fa una andròmina que, per molt que vulguis arreglar-la, sempre funciona malament. Per culpa d’una mateixa, afegeixo.
La pressió estètica descarnada, la pressió estètica que ens fa confondre deliberadament autoestima i autoodi, voluntat de millora i vanitat, la pressió estètica que ens fa maleir allò que hauríem d’agrair, vol posar-se il·lusòriament per sobre dels efectes que la vida té sobre el nostre cos
D’ençà que naixem, el nostre cos es va morint. Aquesta mortalitat s’expressa en el canvis de pes i de formes del cos, en les arrugues que van apareixent com un mapa de l’experiència, en les estries d’una panxa que ha engendrat vida, en les canes dels cabells que han vist sortir el sol moltes vegades, en les penjarelles que han perdut múscul perquè cada vegada es poden moure menys, però que ens han dut a molts llocs. És bell, però paradoxal: al cos s’hi reflecteix que naixem per morir-nos, i és precisament aquest reflex el que manifesta que estem vius. Dur impresa la vida al cos és l’eco d’una bellesa més discreta, però present. De fet, és l’eco de l’únic que és la Bellesa en majúscules, perquè és aquell qui ens ha infós la vida i ens ha permès gaudir de tot allò de què gaudim amb el cos que carreguem. O que ens carrega. Potser és per això que la “moda” skinny és especialment perversa: perquè promou que l’ideal de bellesa sigui la mort, i no la vida. La pressió estètica descarnada, la pressió estètica que ens fa confondre deliberadament autoestima i autoodi, voluntat de millora i vanitat, la pressió estètica que ens fa maleir allò que hauríem d’agrair, vol posar-se il·lusòriament per sobre dels efectes que la vida té sobre el nostre cos, fins i tot quan el risc és el de perdre la pròpia vida.
La bellesa que Instagram no pot mostrar és la que és fonda i immutable: la que veuen els ulls de qui mira amb amor. Aquesta és la que veu el Déu a qui devem la vida, però també és la que veuen els nostres pares i amics. O la que veu l’home que ens estima quan, havent-nos vist vestides, i pintades, i pentinades, i abillades de totes les maneres possibles, i havent percebut l’impacte que el temps que hem passat en la seva companyia ha tingut sobre el nostre cos, ens sap recipient d’una bellesa única: la que només ell pot entendre. La mirada amorosa de qui adverteix la bellesa més enllà del patró que interessadament promouen la societat i el mercat és l’única que ens permet ser indulgents amb el nostre cos i amb el nostre aspecte. I és l’única que veritablement fa de bàlsam a la ferida que societat i mercat furguen per a fer-nos creure que el temor a la lletjor, el temor al rebuig i a la solitud, es resol pagant diners o maltractant-nos sempre una mica més, en comptes de fent-nos conscients de la bellesa que perceben els ulls amorosos dels qui ens envolten, fins que també la perceben els nostres ulls. El que és veritablement bell ens eleva per sobre de les coses del món, no ens en fa esclaus. I la vanitat i l’autoodi són pous sense final que esclavitzen a perpetuïtat.
Tenir cura del cos des de l’agraïment de tenir un cos, fins i tot si de salut anem barrim-barram, i guarnir-lo perquè llueixi en comptes de castigar-lo per no lluir com voldríem, és l’estadi últim d’un camí d’autoestima que per a moltes dones no s’acaba mai, perquè s’ha d’anar reajustant a mesura que també ho fan el cos i l’aspecte. Però aquest reajustament, perquè els ideals de bellesa fugissers del món no s’hi escolin, s’ha de fer sent sabedora que, mortal, estàs ben feta. Que has estat creada per amor i que la teva bellesa autèntica floreix en l’amor dels altres i en el que et lliures a tu mateixa, no en la necessitat de punxar-te la boca que t’ha creat el darrer tiktok quan hi has lliscat dit amunt. Amb aquesta boca has menjat fins a tenir l’edat que tens, has fet petons a la gent que estimes, has proferit algun comentari que ha capgirat l’estat d’ànim de qui l’ha escoltat, has manifestat alguna idea brillant que ha canviat un marc intel·lectual preconcebut. El teu cos no és només un cos: és l’embolcall de la vida que tens i de la que dones. Si tens cos, ja estàs ben feta.