El general Espartero sostenia que, pel bé d’Espanya, cada cinquanta anys cal bombardejar Barcelona. Jo, de formació més jurídica que no pas militar, sostinc, per la meva banda, que, pel bé de Catalunya, cal revisar cada deu anys quin és el seu nivell real d’autonomia política. I crec, sincerament, que, ara mateix, quan tot just comencem a ressorgir, molt lentament, de l’estaborniment causat pels fets de 2017, és un bon moment per fer-ne una nova revisió. Ja toca. Per això m’he proposat, avui, demostrar, a través de 10 arguments, per què l’organització territorial de l’estat espanyol, més que ‘estat de les autonomies’, podria ben bé anomenar-se, respecte de Catalunya i des de la perspectiva que ens dona aquest gairebé mig segle de clatellots i puntades de peu, ‘estafa de les autonomies’.

Han estat 47 anys —del 1978 al 2025— salpicats d’ambigüitats gens innocents del text constitucional, interpretacions encara menys innocents del Tribunal Constitucional (TC) i actuacions cada vegada més desimboltes d’altres actors polítics. Tots ells han esquinçat, de manera progressiva i cumulativa —no diré pas que subtil—, un projecte que havia de ser, suposadament, d’autonomia política real, però que, com veurem, sembla més aviat el d’una gestoria dedicada a poc més que classificar factures i imposar multes. Exagero? Llegeixin abans els 10 arguments i opinin després:

1) La Constitució no només no reconeix que a Espanya hi hagi "naciones" —tan sols arriba a tolerar el terme "nacionalidades", en minúscula—, i no només emparella aquesta noció de per si descafeïnada amb la pomposa "indisoluble unidad de la Nación —en majúscula, és clar— española", sinó que, a més, tampoc es digna a concretar quines són aquestes "nacionalidades", de tal manera que qualsevol altre territori diferent dels territoris històrics —Catalunya, País Valencià, Euskadi, etc.— se la pot autoatribuir, com de fet ha succeït, per exemple, amb Andalusia.

2) Si bé la idea inicial semblava apuntar cap a dos tipus de comunitats autònomes (CCAA) —les històriques, que tindrien unes competències àmplies, i les altres, que no les tindrien—, la Constitució no va establir cap condicionant perquè això fos així, de manera que, al final, totes —fins i tot la capital Madrid!— van esdevenir CCAA "plenes". El famós café para todos. Això va tenir, a més, una derivada clau que no se sol tenir present: davant aquesta descentralització desfermada de competències plenes a tot el territori espanyol, l’Estat passava a disposar de l’excusa tècnica ideal per justificar polítiques estatals expansives de coordinació i uniformització. Un detall gens menor.

3) Si bé la Constitució preveu unes llistes aparentment enlluernadores de competències exclusives de les CCAA, també preveu altres coses: l’Estat pot aprovar lleis que estableixin els principis necessaris per harmonitzar les normes de les CCAA, fins i tot respecte de matèries atribuïdes a aquestes! És d’aquí i d’enlloc més que va néixer, per exemple, la famosa LOAPA, que pretenia harmonitzar el procés autonòmic i que, en contra del que s’acostuma a creure, el TC no va anul·lar en aspectes essencials.

4) La tasca del TC ha estat, sens dubte, encomiable. Per exemple, ha neutralitzat el concepte de competència exclusiva de les CCAA per mitjà del reconeixement simultani d’una competència estatal "concorrent" —no prevista a la Constitució!—, com passa en matèria de cultura. Amb el detall, de nou gens menor, que així es justifica la retenció de recursos. També ha expandit irracionalment la noció de "normativa bàsica" de l’Estat, que ofega les possibilitats de desenvolupament de les CCAA, com en el cas de les universitats. No li ha tremolat tampoc el pols a l’hora de proscriure qualsevol regulació catalana que tingui la menor incidència col·lateral en els procediments judicials. I això, en un món completament judicialitzat com el del segle XXI, vol dir: “limiti's a imposar multes i calli!”.

Un projecte que havia de ser, suposadament, d’autonomia política real, sembla més aviat el d’una gestoria dedicada a poc més que classificar factures i imposar multes

5) Hi ha, de fet, una altra via d’esquinçament autonòmic emprada pel TC que mereix, però, per la seva importància, un epígraf propi: l’any 2010 va esbudellar l’Estatut de Catalunya... aprovat en referèndum pel poble català! El món al revés.

6) El Poder Judicial no ha sofert cap mena de descentralització. És un poder, també a terres catalanes, purament central i espanyol. Fa falta que destaqui quines repercussions pot tenir o ha tingut ja això en la vida quotidiana dels catalans?

7) La llengua. Què n’he de dir? Més enllà de com l’ha anat (mal)tractant el TC, avui dia el drama l’escenifica la justícia ordinària: és un tribunal —el Superior de Justícia de Catalunya— qui ha arrabassat al legislatiu català la competència per fixar la política lingüística en ensenyament. Un nou cas d’okupació immobiliària, però no d’un habitatge, sinó de l’edifici del Parlament.

8) Hi ha, això és cert, alguns miratges, com la policia autonòmica. Aquí sí que hi ha, semblaria, una autonomia forta. Però l’anàlisi ha de ser global i tenir en compte, també, tant les importants competències policials que no tenen assignades els Mossos, com que, en una part molt rellevant de les seves tasques —quan actuen com a policia judicial—, segueixen les directrius no dels polítics catalans, sinó les del poder judicial, que, com hem vist, és un poder plenament estatal i espanyol.

9) Del desequilibri fiscal, fa falta que en digui alguna cosa? I dels percentatges d’execució pressupostària a Catalunya en comparació a altres territoris? De Rodalies? Del no-corredor mediterrani?

10) Hom pot pensar, però, que tal vegada no n’hi ha per a tant. Que ens queixem massa. Que més enllà de les doloroses retallades competencials perpetrades pel TC, les institucions catalanes han pogut funcionar raonablement bé, amb una llibertat d’actuació acotada, certament, però, tanmateix, real. Potser sí. Però ja no d'ençà del 155 de l'any 2017. El 155 va esvair els dubtes: El Decret de Nova Planta del segle XXI va escapçar, de bell nou i sense miraments, el Parlament, el Govern i altres organismes públics essencials. I no és en absolut evident que el 155 pugui permetre aquesta escabetxina institucional. El TC, és clar, ho va validar tot. No fos cas! Algú dirà: va ser puntual, no com en temps de Felip V. Fals! És permanent: ara ja estem previnguts. Aquesta "nacionalidad" que tenim, amb les seves corresponents engrunes competencials, pot desaparèixer en qualsevol moment —com va succeir l’any 2017— si no acaba de convèncer al poder central com s’exerceix l’autonomia. Se m’acudeixen, aquí, dues metàfores: l’espasa de Dàmocles i la respiració assistida. Bé, tres: la camisa de força.

Fins aquí el balanç. Exagerava? Espanya és, a més d’una "democracia plenamente consolidada", un dels països més descentralitzats del món?