La vida és meravellosa i sortosament còmica. Aquesta setmana, mentre l’oceànica majoria dels nostres tertulians ens suplicaven que el 23-J votem socialista, podemita, l’esquerrovergència o la CUP per salvar-nos de l’espectre franquista de Vox, i mentre els més tòtils de la classe intentaven convèncer-nos que Pedro Sánchez ens acabarà pagant la subscripció a Cavall Fort, coneixíem el quart cas d’un agent infiltrat de la policia espanyola als moviments socials de l’independentisme, una grolleria ètica-legal que, com en tots els casos anteriors, fou ordida pel present “Gobierno amigo” del PSOE tot just en temps de taules de diàleg i d’altres polles en vinagre (i ja em perdonareu el darrer sintagma, potser massa fàl·lic pel cas, atesa la condició femenina de l’espia). Reconec que els nostres enemics són uns catxondos: apliquen la llei de paritat fins i tot al clavegueram.
La policia Maria I. T. es passà tres anys fent d’agent de Grande-Marlaska en uns indrets tan proclius a l’alçament com són Girona i Salt. La cosa fa tronxar de riure, car la soferta membre de la bòfia no només va complir missions d’altíssim valor informatiu (com ara infiltrar-se en manifes en suport als migrants no acompanyats o a l’Escola Guillem Agulló, per així acostar-se a la pedagogia de la desobediència civil), sinó que també aconseguí ficar el nas dins les reunions estratègiques dels advocats dels CDR arran del tall de les vies de l’AVE durant el primer aniversari del referèndum. A tal efecte, l’heroïna espanyola tramà allitar-se amb un dels encausats, un dissortat activista que n’acabà encaterinadíssim i qui, arran del descobriment del frau per obra i gràcia de la Directa, confessava que Maria li havia regalat “alguns dels millors moments de la meva vida; me’n vaig enamorar”.
Té molta tela que el ministre de l’Interior espanyol dediqui els eurets que ens roba de la quota d’autònoms a espiar un estol de manifestants absolutament inofensius
Si això nostre de Catalunya fos carn d’un guió cinematogràfic, tindríem feina perquè els productors de Hollywood no l’acabessin desestimant com un afer de ciència-ficció. Té molta tela que el ministre de l’Interior espanyol dediqui els eurets que ens roba de la quota d’autònoms a espiar un estol de manifestants absolutament inofensius (que només perpetren rebel·lions als somnis humits d’algun polític desnortat que viu a Waterloo). Però també té conya que els nostres moviments socials no aconsegueixin fer una cosa tan senzilla com ara comparar les fotografies dels promocionats a l’escola de policia d’Àvila amb les instantànies de les noies amb qui comparteixen fluids corporals. Quan servidora duia una noia amb pinta d’espanyola a casa, la família investigava per norma el llinatge de la xati en qüestió: si quelcom grinyolava, la intrusa s’expulsava de casa a l’instant.
He de trucar a les meves amigues feministes amb certa urgència, perquè el cas present comporta una trencada d’esquemes descomunal. Arran d’alguns afers d’espionatge policial-sexual similars, perpetrats per mascles, les afectades no només denunciaren la identitat fraudulenta, sinó que la còpula en qüestió fou qualificada de violació. Caldrà saber si, ara que el nou James Bond dels espanyols també s’adapta a la fluïdesa de gènere (ben aviat ens hi colaran alguna pell bruna, per fer-ho plenament multicultural!), hauríem d’aplicar el mateix delicte penal a l’espia que em va estimar. A l’espera d’una resposta exacta demano —què dic demano, exigeixo— al Govern que, després d’afirmar que la salut mental dels catalans seria prioritària durant aquesta legislatura, procedeixi a sufragar el psicòleg (i les amanides de Diazepam) al nostre pobre activista abandonat.
Els opinadors que volen aturar la dreta (i tot el grup d’antifeixistes de saló que tenim a Catalunya) deuen pensar que val més continuar sufragant les excursions sexuals de les espies espanyoles pagades pel PSOE que no pas instaurar un govern que expulsi les revistes catalanes del País Valencià. La seva, ai las, és una balança de la justícia tremendament curiosa: deuen pensar que, amb el mal menor dels espies, si més no encara tenim la sort sucar el melindro durant uns anys, a risc que després trenquin el cor a la jovenalla. Som una mena de gent molt curiosa. Jo, si no us sap greu, m’abstindré el 23-J, perquè això de pagar el sou de les espies em fot una mica d'angúnia i sempre he pensat que això de les revistes es cura amb menys plors i més subscripcions. També em fa un poc de basarda enviar a Madrit uns nanos que no saben ni rentar els llençols de casa per si s’hi amaga la pasma.