Hi ha un fet delictiu, que són els càntics "musulmán el que no bote" a l’estadi de Cornellà durant el partit Espanya-Egipte, i que tant han escandalitzat l’opinió pública, i després hi ha els fets que no son delicte, però que són el pecat original. Perquè els delictes i les faltes es prohibeixen i se sancionen, i els animals es posen a la gàbia, i de vegades s’aprèn a hòsties, o bé confiem que així sigui. Però aquest no és ben bé el problema: el problema són els valors associats a una marca, a un concepte, a una identitat nacional, que és incapaç de fer-se estimar sense imposar-se al diferent o sense insultar-lo. Ara voldran diferenciar els ultres de la idea d’Espanya, que també pot ser fraternal i plural, o que una cosa són els violents i una altra cosa els espanyols, etcètera. Sí, això pot ser cert i, de fet, els socis independentistes de l’Espanyol ho coneixen i ho pateixen, però també és ben cert que la manera històrica de construir la identitat nacional espanyola desemboca, irremeiablement, en un "a por ellos" crònic. La intolerància no és cosa de hooligans: la intolerància es cultiva, es cova, s’associa a una bandera des de fa segles i, finalment, esclata en els moments d’expressió de les masses. El problema no són els càntics: el problema és el pensament. La lògica. El codi moral associat a un país. 

També diran que de racistes n’hi ha a tot arreu, i tindran raó. És cert: n’hi ha al Liverpool, al Manchester, al PSG o al Milà, i evidentment també n’hi ha al Barça. I a Catalunya, i cada cop més. Però no estem parlant del que “hi ha” o el que “no hi ha”: estem parlant dels valors que s’associen a una identitat nacional, a una marca, a una bandera. "Puigdemont a prisión", "Gibraltar español", "perro Sánchez, hijo de puta", "Cataluña es España" o "Musulmán el que no bote" són coses que poden subscriure molts catalans, és clar, però, per alguna raó, no trobareu mai un president del Barça que aculli al Camp Nou partits com aquest, ni tan sols un president de la Generalitat que vulgui presidir-lo (fins i tot Illa va eludir l’esdeveniment, tot delegant-ho al conseller del ram, a diferència del que va fer durant les manifestacions fatxes del 2017). Hi ha coses que ja se sap com aniran, i què s’hi cantarà, i quina mena de gent s’hi trobarà. Perquè això no va de violents o de hooligans o d’ordre social: va d’allò que expressa una idea, els valors rere una bandera, l’ou de la serp, la força d’un sentiment. 

La cosa és simple: no podem estar a favor d’una nació que no és la nostra i que va contra la nostra. Amb brètols o sense brètols

La corredissa per arreglar la "Marca España" després de l’horrorosa imatge presentada per aquest país durant l’1 d’Octubre respon a la impotència per controlar aquesta pulsió, aquest atavisme, aquesta necessària identificació de l’himne espanyol o de la unitat de l’Estat amb la imposició, la persecució o l’al·lèrgia vers la diferència (o, ben sovint, vers la democràcia). Pedro Sánchez també deia "Puigdemont a prisión", no sé si se m’entén. I ja sabem que un estadi no és un lloc per a exhibir pureses, precisament: a un estadi no hi van els diferents, sinó que hi van els meus (i els adversaris, en tot cas, hi són xiulats i insultats). Però és que aquest és precisament el tema: els teus poden cantar "independència" el minut 17.14, que és una reivindicació política, o bé "madridista qui no boti" (es va substituir la paraula "espanyol" en algun moment del canvi de segle), o fins i tot un "puta Espanya" de secular ressentiment... Però els teus també poden ser els que invoquin un imperialisme perillós, tronat, ridícul i antidemocràtic. I la criatura plora d’aquí: que hi hagi brètols no és cosa d’ordre públic, sinó de cultura. D’hàbits, de manera de fer, de manera de pensar, de promoció de determinades idees. El delicte em preocupa poc, vull creure que es perseguirà: el gran tema és una identitat que s’associa quasi inseparablement amb l’autoritarisme. Que el necessita per a existir. Ja poden plorar les "mayorías plurinacionales" sobre el que va passar a Cornellà, que Espanya és Espanya i no pot ser una altra cosa que Espanya. 

Dit això, encara no s’ha avançat ni un mil·límetre en el reconeixement de les seleccions esportives catalana o basca. Això en la suposada "Espanya plurinacional" sanchista teoritzada per Iván Redondo. La cosa és simple: no podem estar a favor d’una nació que no és la nostra i que va contra la nostra. Amb brètols o sense brètols. No vaig veure el partit, és clar, però només Egipte m’hauria pogut alegrar el dia.