El cap de setmana hi va haver a Madrid dues protestes. Una va ser contra Pedro Sánchez per la crisi de Ceuta (dita "invasió" per la dreta). I una altra contra el preu de l’habitatge arran del desnonament d’una senyora de 87 anys, de nom Maricarmen. La primera va acabar amb els manifestants marxant cap a casa a sopar calent després d’haver insultat una vegada més el president del govern d’Espanya. I la segona va finalitzar amb els manifestants acampant a la Puerta del Sol, on s’han quedat de moment, i generant un efecte mimètic (i tardà) a Barcelona. En fi, no sé si els sona de res, però continuen sent les dues Espanyes de sempre i el cor glaçat i tot allò.
Un apunt abans de seguir. En realitat, no hi ha dues Espanyes, n’hi ha moltes més. Com hi ha moltes Catalunyes, que quedi clar. Però, pel broc gros, hi ha una tercera Espanya, que, per obra i gràcia del poder judicial de l’Estat, hem vist també aquests dies. La que no està ni amb els blaus ni amb els vermells, la que té la lògica prioritària en l’eix nacional i que se’ns farà evident en la tornada de Carles Puigdemont, president de la Generalitat a l’exili, molt probablement aquest mes d’octubre. El 6, per a més inri.
Però, tornant a la imatge inicial de les dues manifestacions el mateix dia a la capital del Regne de la qual els parlava, aquesta setmana també hem vist la impossible entesa entre PSOE i PP en uns premis del conegut rotatiu que assegurava que les vaques volaven. Diuen els que hi eren que Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo no es van saludar. Una cosa és escenificar al Congrés la discussió política, i l’altra la relació personal. Que ara és inexistent. I això fa inviable, a hores d’ara, allò que cada vegada més gent reclama: un pacte d’estat sobre l’habitatge. On hi hagi la dreta, l’esquerra, el mig, els llogaters, les propietàries, els promotors, els sindicats, la patronal i els hipotecats.
Si s’aproven els dos decrets del govern espanyol, no es pot descartar que, en comptes d’abaratir el lloguer, s’acabi espantant els propietaris, hi hagi menys oferta i pugin els preus
Apunt: dir el nom del porc al president espanyol, acusar-ne la dona, fer servir la justícia per fer política, crear un clima irrespirable... totes aquestes coses que ens poden semblar collonades tenen un preu: la impossibilitat de fer política pel bé comú. I en tenim un exemple evident aquesta setmana.
De manera que, com que el que no pot ser no pot ser i a més a més és impossible, hem assistit a un nyap provocat per la pressió electoral i les places que, segons qui ho analitza, pot acabar en el que en economia es coneix com la llei de les conseqüències indesitjables. S’exemplifica amb el que diuen que els va passar als anglesos quan estaven a l’Índia de colònies. Com que proliferaven les serps, l’exèrcit de sa graciosa majestat va decidir pagar diners a tot aquell que portés serps capturades. De manera que els indis, que van veure el negoci, es van posar a criar serps i a deixar-les anar. Resultat? El problema de les serps va empitjorar. Doncs bé, si s’aproven els dos decrets del govern espanyol, no es pot descartar que, en comptes d’abaratir el lloguer, s’acabi espantant els propietaris, hi hagi menys oferta i pugin els preus.
És el risc de fer les coses a correcuita. Ara bé, Pedro Sánchez haurà tornat a demostrar que és un artista. El Houdini dels moments difícils. Ell ja ha aprovat el que els socis reclamaven. Ara que s’espavilin tots plegats al Congrés.