Ha calgut un accident de tren greu com el del xoc de dos combois d'alta velocitat a Toledo perquè els espanyols s'adonin del mal estat de les infraestructures, en aquest cas ferroviàries, que té Espanya. Benvinguts al club! Potser així entendran per què els catalans fa tant temps que es queixen del mal funcionament del servei de Rodalies a Catalunya per culpa del mal estat dels trens, les vies, les catenàries, els senyals, les estacions, els túnels i tota la infraestructura en general. Afortunadament, no hi ha hagut cap desgràcia de la magnitud de la produïda per l'impacte entre un comboi de Renfe i un de la companyia italoespanyola Iryo, però no hi ha cap dia que funcioni amb normalitat. Si la xarxa d'alta velocitat resulta que no està en bon estat tot i haver-hi invertit des del primer dia el que no està escrit, imaginin-se com es troba un servei de Rodalies en què fa molts anys que no s'ha invertit el que tocava o en què senzillament no s'ha invertit gens.
Sort que l'alta velocitat ha estat la nineta dels ulls de tots els governs espanyols de torn, siguin del PSOE o siguin del PP, a costa de no dedicar l'esforç que corresponia a les Rodalies de Catalunya —no és el cas de les de Madrid, que bé que funcionen com una seda—, que no paren de tenir problemes. Retards i cancel·lacions són, en el millor dels casos, el pa nostre de cada dia, quan no és que el tren s'espatlla enmig del no res i als usuaris els toca posar-se a caminar per la via. Per no parlar de les deficiències que tenen els vagons, de les estacions que estan tancades i que, per tant, no serveixen per a res, de les catenàries i les senyalitzacions que s'espatllen cada dos per tres o dels túnels que s'aguanten per la quietud. A tot això cal afegir-hi els robatoris de cable de coure —que, pel que sembla, només es donen aquí, perquè no es té notícia que n'hi hagi enlloc més—, que en llasten encara més el funcionament. Aquesta és la normalitat del servei que presten Renfe —l'operador de Rodalies i mitjana distància— i Adif —el gestor del conjunt de la infraestructura ferroviària a Espanya— a Catalunya.
I és que a Catalunya, de fet, li interessa més que primer funcionin bé les Rodalies abans que l'alta velocitat, perquè és el que fan servir cada dia treballadors, estudiants i ciutadans en general i és el que els hauria de facilitar a tots la vida en lloc de complicar-los-la. Dit això, és obvi que en ple segle XXI hi ha d'haver també un servei d'alta velocitat en condicions, com hi ha a la major part dels països europeus, fiable tant pel que fa als horaris i la puntualitat com a la seguretat. Però l'accident de Toledo, mesos després del també mortal de Còrdova a la mateixa línia entre Madrid i Sevilla, ha deixat el servei molt tocat. El cas és que qualsevol se'n refia ara, i la incògnita és com s'ha arribat fins aquí. Hi ha hagut falta de manteniment? Tant s'ha escanyat el pressupost en qüestió de seguretat? No s'ha reinvertit el que calia per adequar tots els materials a les últimes innovacions del mercat? O algú ha ficat la mà a la caixa? Segurament tot alhora i una mica més. Però, sigui com sigui, en són tan responsables els governs del PSOE com els del PP, perquè ells són, històricament, els que s'han repartit, una legislatura l'un, una legislatura l'altre, l'administració del sistema ferroviari espanyol.
Espanya ja no pot amagar més que és un estat fallit per culpa de la negligència d'uns governs, successivament, del PSOE i del PP
Ara bé, el principal assenyalat és, lògicament, qui té el govern a les mans en el moment que han succeït totes les desgràcies i és normal, doncs, que siguin el PSOE i el gabinet de Pedro Sánchez els que s'enduguin les plantofades. Si, a més a més, l'accident que ha destapat la caixa dels trons —el de Toledo— s'ha produït en plena campanya electoral dels comicis espanyols del 29 de novembre, l'enrenou està servit. I no cal dir que totes les formacions n'han fet un ús absolutament partidista, i de manera molt especial les de l'oposició, amb el PP al capdavant, per desgastar un líder del PSOE que, després d'aquest episodi, és molt difícil, per no dir impossible, que aixequi el cap. És en aquest context, precisament, que s'ha de situar la dimissió del ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el sempre polèmic Óscar Puente, com a responsable polític de la matèria, perquè és evident que, en un país en què justament mai cap responsable polític no se'n va a casa per voluntat pròpia, si no fos per la conjuntura electoral, ell, probablement, tampoc no hauria plegat. Però com que el PSOE ho té igualment tot perdut, així sembla que quedi bé i tot.
La utilització partidista dels desastres ferroviaris d'Urda (Toledo) i Adamuz (Còrdova), en tot cas, el que posa de manifest és la baixesa moral de la política espanyola, que, ni per respecte als morts que hi ha hagut, no ha pogut deixar de banda la imatge d'uns i altres tirant-se els plats pel cap. La sensació que transmeten tots plegats és que els importen poc les víctimes i l'estat en què es troben els materials i les infraestructures de la xarxa d'alta velocitat i que només els interessa el rèdit electoral que en poden treure. I això que es comencen a conèixer informes tècnics que avisen, per exemple, que a la mateixa línia de Madrid a Sevilla hi ha altres trams amb deficiències idèntiques a les que van provocar el primer dels accidents, però als dirigents espanyols no sembla que els amoïni gaire. Així, no és estrany que fins i tot la Unió Europea (UE) els hagi amonestat i hagi mostrat la seva preocupació per l'estat en què es troba un servei tan essencial en la societat actual com el de l'alta velocitat.
De fet, la Fiscalia Europea ha obert una investigació per possible frau en la renovació i millora de la seguretat, la senyalització i els sistemes de comunicacions a la línia afectada pels sinistres. En concret, l'ens europeu examina contractes relacionats amb el manteniment de la via fèrria i amb els sistemes de seguretat per presumpta desviació de fons europeus, frau en les subvencions i malversació, entre altres suposats delictes. Aquesta és la segona investigació que ha posat en marxa la Fiscalia Europea, després que arran del primer accident a Còrdova n'obrís una altra en el mateix sentit. El resultat és que, davant de tot això, Espanya no queda en gaire bon lloc i mostra al món la seva cara més tèrbola i fosca, aquella que recorda la picaresca d'un personatge com el Lazarillo de Tormes, segons la qual sovint fa la sensació que el país no sigui més que un bluf, talment com un castell de cartes que cau a la primera bufada.
El que és segur és que, a causa de totes aquestes desgràcies ferroviàries, Espanya ja no pot amagar més que ha perdut definitivament el tren, que, en realitat, és un estat fallit per culpa de la negligència d'uns governs, successivament, del PSOE i del PP que mai no han sabut estar a l'altura de les circumstàncies. Ara és el de Pedro Sánchez el que ha quedat en evidència i no hi ha cap garantia que, si Alberto Núñez Feijóo el relleva, hagi de canviar gran cosa. Al contrari. El líder del PP ja es veu a la Moncloa, però el problema és que justament el seu partit no està, a la vista de l'experiència, en condicions de donar lliçons de res i, en conseqüència, la confiança que genera és nul·la. A tots el tren els ha passat per sobre.