1. UN ALTRE “COP DE TIMÓ”. La setmana passada va ser moguda a Madrid. La dreta, acostumada com està a trepitjar la democràcia, com saben tots els catalans de bé, va voler obstruir un debat parlamentari utilitzant el Tribunal Constitucional. L’esquerra, que quan es va vulnerar la democràcia a Catalunya no va moure un dit —al contrari, es va fer còmplice de la dreta i de l’extrema dreta—, ara s’escandalitza. El PSOE cada dia està més sol perquè els seus únics aliats, Unides Podem, en realitat no ho són. No comparteixen cap projecte reformista en comú. Els aliats de la perifèria, vist com els consideren a Madrid, són circumstancials, necessaris perquè Pedro Sánchez continuï al capdavant del govern sense subvertir res. Les antigues esquerres independentistes basca i catalana, de fet, es troben atrapades pel seu propi engany. Han de continuar mantenint el discurs “separatista” alhora que apuntalen el poder d’un partit que fa tot el possible per diluir-los en el magma d’una esquerra espanyola que, si ho sembla, és perquè la dreta no és que sigui conservadora, és que és directament reaccionària. Esquerra Republicana ja va caure en aquest parany l’octubre del 1934, quan Companys va promoure una revolta institucional a Catalunya i va oferir Barcelona als republicans espanyols perquè hi constituïssin un govern provisional. Ja sabem com va acabar aquella “solidaritat” republicana, tot i que l’independentisme català l’hagi volgut vendre com una de les dates heroiques del calendari nacionalista.
El règim del 78 es va construir i s’aguanta per la conxorxa entre la dreta i l’esquerra espanyoles. Primer entre UCD i PSOE, que el 1983 van proposar-se rectificar el pacte constitucional en el qual també havien participat la dreta nacionalista basca i catalana, PNB i CiU, amb un “cop de timó” legislatiu. Van pactar impulsar de forma conjunta la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHAPA). Aquell va ser el primer intent de posar fi a la distinció que la Constitució havia incorporat entre autonomies i nacionalitats i, de passada, invalidar els pactes de la Transició. El TC d’aleshores, presidit per Manuel García-Pelayo, un excombatent republicà, va apaivagar les ànsies centralitzadores dels partits espanyolistes i negà el caràcter orgànic i harmonitzador de la norma, declarant inconstitucionals catorze dels trenta-vuit articles del projecte de llei. D’aleshores ençà, però, s’han anat aplicant petites lohapes, fenomen que es reforçà quan la UCD va ser substituïda per un PP recalcitrant en tots els aspectes, ideològics i territorials, i perquè el PSOE es va anar escorant cap a un nacionalisme espanyol a la vella manera. A Madrid, les paraules gruixudes i les acusacions de cop d’estat —dels uns o dels altres—ressonen a la carrera de San Jerónimo tant com van ressonar, el setembre del 2017, al Parc de la Ciutadella quan Joan Coscubiela, el dirigent postcomunista, va convertir-se en l’ariet de l’espanyolisme unionista per atacar l’independentisme. Mentre a la capital espanyola el TC intenta enfonsar el parlamentarisme, com ja va fer a Catalunya amb la complicitat dels socialistes, els comuns i la dreta i l’extrema dreta, trenta-cinc antics càrrecs del Govern entre el 2012 i el 2017, entre els quals Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Artur Mas, hauran d'anar a judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N i l’1-O. La repressió no s’atura, malgrat els cants de victòria de Gabriel Rufián i companyia per una reforma del Codi Penal ridícula i ambigua. Espanya no té remei, perquè mani qui mani, la podridura del règim del 78 s’ha cruspit la democràcia.
La majoria independentista, el famós 52%, ja no existeix i el Govern se sosté perquè Esquerra entén la democràcia com s’entén a Espanya: una joguina a les mans del partidisme
2. LA SUBHASTA D’UN REFERÈNDUM PACTAT. Si ja és difícil que algú pugui reformar Espanya, la Catalunya que ens ha quedat després del 2017 és un hospital de convalescència. La majoria independentista, el famós 52%, ja no existeix i el Govern se sosté perquè Esquerra entén la democràcia com s’entén a Espanya: una joguina a les mans del partidisme. No compten els vots, perquè per sostenir un govern en minoria es veu que només cal apel·lar a l’heroica resistència dels numantins —o del timbaler del Bruc, si volen donar-li un toc catalanesc—, per anar fent. Encara que els ho expliquis, que els facis notar que en els països de tradició democràtica la solució a una crisi com l’actual, derivada de la ruptura de la majoria independentista que ha deixat aïllat el Govern, és convocar eleccions, els republicans no escolten. En comptes d’arriscar i donar veu al poble, reaccionen amb una arrogància gairebé infantil, denunciant els socis que els han “traït” perquè van decidir abandonar l’Executiu. Quina paradoxa! Durant una dècada han estat reclamant la celebració d’un referèndum perquè el poble decideixi, i quan tindrien l’oportunitat de fer que el poble decidís de veritat quina via avala per avançar cap a la resolució del conflicte, llavors Esquerra s’amaga i no vol convocar eleccions. Tenen por de perdre el poder o bé, que és el que sembla, és que estan esperant que Junqueras sigui rehabilitat i es pugui presentar a les pròximes eleccions autonòmiques. Tot plegat només és un reflex de la crisi política que aboca Catalunya a la misèria.
Com que la realitat és difícil de gestionar, el millor és recórrer a les solucions màgiques. Esquerra ha trobat la pedra filosofal. La ponència política del 29è Congrés del partit de Junqueras, del líder Suprem, està íntegrament dedicada a proposar un nou referèndum a Catalunya. No m’entretinc a especificar-ne els detalls perquè tots vostès els coneixen. Les condicions són les mateixes que es van fer servir a Montenegro per celebrar el referèndum de separació de Sèrbia el 21 de maig de 2006: 50 % de participació i 55 % de sís. En aquell procés va intervenir-hi la comunitat internacional, i molt en concret Javier Solana, l’històric dirigent del PSOE que llavors era l’alt representant per a la Política Exterior i la Seguretat de la Unió Europea. Ell mateix ja va deixar clar que la solució no seria mai aplicable a Catalunya o al País Basc. Però Esquerra insisteix i recomana un impossible, incloent-hi una reforma de la Constitució —que també és impossible perquè cal el PP per aconseguir-ho— per anar fent bullir l’olla. Tot plegat un déjà-vu de mal record. Si quan l’independentisme anava unit no es va poder tòrcer la resistència espanyola, què obtindrà ara un partit minoritari, amb 33 solitaris escons al Parlament i 13 a Madrid. Esquerra vol tornar a “l’Europa ens mira” —o ens avalarà— de fa cinc anys. És una gran presa de pèl. Els republicans es defensen amb una d’aquelles proposicions falses que ofenen quan es fan servir per aturar les crítiques. Segons els propagandistes republicans, si ells han assolit que es reformés el delicte de sedició i de malversació quan el PSOE no volia, també ells solets assoliran que els socialistes s’empassin aquest referèndum tan meravellós. La revolució amb batí de seda, com aquella quimera que va ser trencar amb Espanya i fer-ho transitant “de la llei a la llei”. El populisme s’estén quan els partits fan “promeses a la ciutadania tenint la certesa que no es podran complir”. No trobo cap altra manera de qualificar la ponència política d’Esquerra. Catalunya no tindrà remei mentre estiguem anestesiats amb propostes irrealitzables d’aquells que diuen representar el poble si bé, en el fons, només aspiren a formar part de les elits. Mentrestant, Junts per Catalunya avança com els crancs i torna al passat a tota marxa. Quin desconsol i quin mal tracte!