Els dos últims secretaris d'Organització del PSOE han passat per presó preventiva: pràcticament s'han creuat, ja que tan sols ha transcorregut una setmana des que Santos Cerdán n'ha sortit per deixar pas a Ábalos. Mentrestant, 2,7 milions de nens viuen en risc de pobresa a Espanya i el 40% de les infermeres de la nostra sanitat pública es planteja abandonar la professió.

"Els nostres familiars no els va matar el clima, els va matar la mala gestió". Aquestes paraules de Rosa Álvarez, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals de la DANA, ressonen com un epitafi per a una classe política que ha convertit Espanya en un país on els ciutadans som espectadors dels problemes dels qui haurien de resoldre els nostres.

El 27 de novembre de 2025, José Luis Ábalos, exministre de Transports i exsecretari d'Organització del PSOE, va ingressar en presó preventiva a Soto del Real. El jutge del Tribunal Suprem Leopoldo Puente considera que hi ha un risc "extrem" de fuga davant el judici que té pendent, en el qual la Fiscalia Anticorrupció sol·licita 24 anys de presó pels delictes d'organització criminal, suborn, tràfic d'influències i malversació. Amb el seu empresonament, Ábalos es converteix en el primer diputat en exercici enviat a presó de la història democràtica moderna d'Espanya.

Tan sols vuit dies abans, Santos Cerdán, el seu successor al càrrec de secretari d'Organització, havia quedat en llibertat després de gairebé cinc mesos en presó preventiva per la seva presumpta implicació en la mateixa trama de corrupció. Així, els dos últims homes que Pedro Sánchez va situar al capdavant de l'aparell organitzatiu del PSOE han passat per la presó per presumptes delictes de corrupció. Una fita sense precedents que hauria de fer envermellir qualsevol demòcrata.

De la "tupinada" del 2014 al banc dels acusats

És revelador que els àudios de Koldo García, l'assessor d'Ábalos que també és a la presó, hagin desvelat que ja a les primàries del 2014 (aquelles que van convertir Pedro Sánchez en el primer secretari general del PSOE elegit directament per la militància) Santos Cerdán hauria intentat introduir dues paperetes de més en una urna. Aquell 13 de juliol del 2014, Sánchez es va imposar amb el 48,67% dels vots a Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias. "Vull un PSOE implacable contra la corrupció", va proclamar aquella nit. Onze anys després, les seves paraules sonen a sarcasme cruel.

La història d'aquestes primàries, que Sánchez descriu al seu llibre autobiogràfic com "el triomf de la democràcia dins del PSOE", està sent revisada sota una llum molt diferent. Alfredo Pérez Rubalcaba, segons va revelar Miquel Iceta, no considerava Sánchez un socialdemòcrata, sinó "un radical d'esquerres". La diferència entre percepció i realitat ha quedat dramàticament exposada pels fets. Ni socialdemòcrata, ni d'esquerres, ni radical.

La pandèmia: quan van governar per a altres interessos

Si hi ha un moment que cristal·litza la desconnexió entre governants i governats, aquest és la gestió de la pandèmia. Espanya va registrar 89.200 morts en excés entre el gener del 2020 i el juny del 2021, segons l'Organització Mundial de la Salut, un 10% més que les morts oficialment atribuïdes a la COVID-19. Durant els tres anys de pandèmia, el Sistema de Monitorització de la Mortalitat (MoMo) va comptabilitzar 137.305 defuncions inesperades, una mitjana de 125 morts addicionals cada dia. Madrid va ser la comunitat més colpejada, amb aproximadament 22.000 morts en excés, un 42% més que les xifres oficials reconegudes.

El Tribunal General de la Unió Europea ha dictaminat que hi va haver "manca de transparència" en els contractes de compra de vacunes de la Comissió Europea, assenyalant especialment l'escassa informació sobre les indemnitzacions a farmacèutiques i les declaracions de conflictes d'interessos dels negociadors. Els ciutadans vam ser confinats, els nostres negocis tancats, la nostra economia devastada, mentre es signaven contractes opacs per més de 2.700 milions d'euros amb empreses que a més quedaven protegides davant d'eventuals danys.

Mentrestant, Suècia va agafar un altre camí. Va mantenir obertes escoles, cafès, gimnasos i botigues. El resultat final, segons els informes més recents: la taxa d'excedència de mortalitat més baixa del món, un creixement econòmic del 0,4% durant la pandèmia (mentre la UE es contraia un 2,1%) i millors indicadors en educació i salut mental. La seva taxa de morts per milió (2.322) va quedar molt per sota d'Itàlia (3.230) o els Estats Units (3.332). No era impossible fer-ho d'una altra manera. Es va triar no fer-ho.

Ucraïna: generositat amb diners aliens

Mentre els espanyols lluiten per arribar a final de mes, el govern espanyol acaba d'anunciar la mobilització de 817 milions d'euros en ajuda a Ucraïna: 615 milions en material militar i 202 milions per a reconstrucció. O sigui, destinar els nostres diners a destrossar-ho tot per després reconstruir-ho. És evident que a Espanya, com a la resta, els importa un benefici molt diferent al que la ciutadania prioritzem (la pau, la tranquil·litat, la seguretat de les persones innocents ucraïneses). Des de l'inici de la guerra el febrer del 2022, segons el Kiel Institute for the World Economy, Espanya ha destinat 1.470 milions d'euros (el 0,12% del PIB) a aquest conflicte. El total d'ajuda internacional a Ucraïna arriba ja als 320.810 milions d'euros.

No es qüestiona aquí la solidaritat amb un poble agredit. Es qüestiona que el mateix govern espanyol que troba 817 milions per a armament no trobi solucions per als 2,7 milions de nens espanyols que viuen en risc de pobresa.

El camp abandonat, els autònoms asfixiats, la sanitat dessagnada

Les tractorades del 2024 no van ser un caprici. Els agricultors i ramaders espanyols denuncien una competència deslleial d'importacions de tercers països que no compleixen les normatives europees, una burocràcia asfixiant i uns preus que no cobreixen els costos de producció. El govern espanyol va respondre amb reunions i promeses. Els problemes persisteixen.

Necessitem governants que governin, que anteposin els nostres problemes als seus, que recordin que el poder és un servei, no un privilegi

Els més de tres milions d'autònoms a Espanya s'enfronten a propostes de pujades de quotes que han generat un rebuig unànime, des d'associacions del sector fins a totes les forces polítiques de l'arc parlamentari. El 80% dels autònoms se senten asfixiats per la càrrega fiscal. La resposta governamental ha estat rectificacions parcials que no aborden el problema de fons: un sistema que considera el treballador per compte propi com una font de recaptació abans que com un motor econòmic.

El sistema sanitari pateix un dèficit de 100.000 infermeres per assolir la ràtio europea de 8,5 professionals per cada 1.000 habitants. A l'actual ritme d'incorporacions, caldrien entre 22 i 29 anys per equiparar-nos amb Europa. Més preocupant encara: el 39,4% de les infermeres es planteja abandonar la professió en els pròxims deu anys. Més de la meitat considera que no hi ha prou personal per garantir la qualitat de les cures. Els pacients paguen les conseqüències.

Habitatge: el somni impossible

Llogar un habitatge de 80 metres quadrats costa ja 1.150 euros mensuals de mitjana, amb un preu que ha assolit els 14,38 €/m². Totes les comunitats autònomes han superat els seus màxims històrics, fins i tot els nivells de la bombolla del 2008. Per pagar el lloguer, una família mitjana necessita destinar el 36% dels seus ingressos. A Madrid i Barcelona, els preus superen els 15 €/m² en zones cèntriques.

El 25,41% dels joves menors de 25 anys està a l'atur. Són 504.100 persones que no troben el seu lloc en un mercat laboral que els demana experiència que no poden adquirir i els ofereix contractes que no permeten independitzar-se. L'emancipació s'ha convertit en un luxe.

La infància oblidada, la salut mental ignorada

Un terç dels nens espanyols viu en risc de pobresa. El 34,6% dels menors de 18 anys (uns 2,7 milions) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Espanya ostenta la segona taxa de pobresa infantil més alta de la Unió Europea, només a darrere de Bulgària. I la situació pràcticament no ha millorat en una dècada: el 2015 era del 34,4%. La bretxa entre la infància i els adults supera els deu punts percentuals, una de les més elevades d'Europa.

El 26% dels adolescents presenta símptomes de depressió moderada. El suïcidi entre joves de 15 a 19 anys va augmentar un 41% entre el 2021 i el 2022. Quatre de cada deu adolescents manifesten haver tingut o creure haver tingut un problema de salut mental, i més d'un de cada tres no n'ha parlat amb ningú. La llista d'espera per a atenció psicològica a la sanitat pública pot superar els sis mesos. El cost d'un psicòleg privat, entre 50 i 100 euros per sessió, resulta prohibitiu per a moltes famílies.

L'esquerra fragmentada, la credibilitat polvoritzada

A la desfeta del PSOE s'hi suma la fragmentació del que un dia va ser l'espai de l'esquerra alternativa. Podemos va abandonar Sumar, Esquerra Unida tensa la coalició de Yolanda Díaz per qüestions com la despesa en defensa. "La crisi de govern més important d'aquesta legislatura", la va qualificar Antonio Maíllo. Un any després del divorci Sumar-Podemos, les relacions són "molt pitjors que quan es va trencar". Mentrestant, ningú sembla ocupar-se dels problemes dels votants que un dia van confiar en aquestes formacions. La seva màxima representant, Yolanda Díaz, s'ha transformat de tal manera, com Irene Montero, que resulta evident l'estafa als seus cercles de les mans enlaire.

La confiança ciutadana ha tocat fons. Els partits polítics obtenen una puntuació de 2,5 sobre 10, els governs autonòmics amb prou feines arriben al 4,0, i el govern d'Espanya es queda en un 3,5. Cap institució política aprova. La confiança en les notícies ha caigut al 31%, el nivell més baix de l'última dècada, vint punts per sota del 2017. El 40% dels espanyols desconfia de les notícies en general.

La DANA: quan la negligència mata

El 29 d'octubre de 2024, una DANA va devastar diverses comarques valencianes i va deixar 229 víctimes mortals. "Els va matar la falta de respecte per la ciència, la falta de previsió, i una alerta que quan va arribar ja havien mort 229 persones", va declarar Rosa Álvarez davant la comissió del Congrés. Més d'un centenar dels que van morir tenia 70 anys o més. 53 persones amb discapacitat van morir, moltes de les quals dependents de serveis que van fallar.

Un any després, les víctimes continuen sortint al carrer cada mes exigint responsabilitats. La dimissió de Carlos Mazón no ha tancat les ferides. "Si continua tirant pilotes fora i responsabilitzant altres administracions, la seva disculpa és paper mullat", adverteix la presidenta de l'Associació de Víctimes Mortals.

El país que ens mereixem

Espanya té avui una taxa de pobresa infantil superior a la mitjana europea, un sistema sanitari dessagnat, un habitatge inaccessible, un camp abandonat, uns autònoms asfixiats, una joventut sense esperança i una salut mental en crisi. I mentrestant, els nostres dirigents es debaten entre escàndols de corrupció, lluites internes i decisions que semblen preses per a qualsevol interès menys el dels ciutadans que els voten.

El 93,4% dels espanyols reconeix que la corrupció política li genera bastant o molta preocupació. El 72% manifesta poca o cap confiança en el president del govern espanyol i el 81% estén aquesta desconfiança al líder de l'oposició. Un 61,2% contempla el futur d'Espanya d'aquí a deu anys de forma negativa o molt negativa.

Això no és un problema d'esquerres o de dretes. És un problema de classe política. D'una generació de dirigents que ha convertit la gestió del bé comú en un aparador per a les seves ambicions personals, les seves trames de comissionistes i les seves guerres internes.

Els espanyols no necessitem més promeses, més comissions d'investigació que no investiguen, més declaracions grandiloqüents en cimeres internacionals mentre aquí els avis moren sols en residències desateses, els joves no poden emancipar-se i els nens creixen en la pobresa.

Necessitem governants que governin. Que anteposin els nostres problemes als seus. Que recordin que el poder és un servei, no un privilegi.

Mentre escric això, Ábalos i Koldo passen les seves primeres nits a la mateixa cel·la de Soto del Real. Santos Cerdán està refugiat al seu poble de Navarra. I 2,7 milions de nens espanyols se n'aniran a dormir aquesta nit sense saber què és viure sense l'estrès de l'escassetat.

Aquest és el país que tenim. La qüestió és si continuarà sent el país que ens mereixem.