Mirem-nos les postures dels quatre grans partits espanyols a l’hora d’intentar formar govern. Inamovibles. No es pot parlar ni d’intent de negociació perquè ningú cedeix. I negociar vol dir afluixar, acordar, transigir, acceptar. I aquí ningú es mou de la seva postura inicial. Seria allò del “jo tinc els meus principis, i si no l’agraden són els meus i no penso canviar-los ni de conya”.

Tant a les eleccions del desembre com a les segones, el plantejament sempre ha estat (i és) que cedeixi l’altre que jo no em penso moure ni un mil·límetre. ¿Vostè ha escoltat algun dels quatre líders dient que modificava la seva postura inicial? És l’operació tornada del pont de la mare de Déu d’agost a l’autopista de la costa, a les 8 del vespre: tothom aturat.

I quan resulta que l’estratègia col·lectiva és comuna, indica que és una manera de fer comuna. Perquè, si resultés que tothom fes ofertes menys un, pensaries: mira, aquesta persona, aquest partit o aquesta ideologia són uns intransigents. Però, no, no, és que l’acord l’impedeixen tots perquè tots exigeixen que sigui el del costat qui es mogui. I no només pels càlculs particulars, personals i estratègics, que n’hi ha, sinó sobretot (i això és el pitjor) per un ADN polític on la paraula pacte no existeix.

L’últim acord important que hi ha hagut a Espanya i que jo recordi fent memòria van ser els anomenats Pactes de la Moncloa (si vostè en recorda un de més recent, queda acceptada la moció). I són de l’any 1977. I en un context absolutament diferent del d’ara. Tan diferent que van pactar una Constitució que avui seria impossible de signar.

Des de llavors, l’exemple que demostra millor la unilateralitat de la política espanyola és l’educació. Cada canvi de partit (de PP a PSOE i viceversa) és un canvi ideològic en una llei que, pobreta, comença a no tenir més lletres per afegir a les sigles (de moment LODE, LOGSE, LOCE, LOE i LOMCE).

I ara vostè em dirà: “amb el tema català sí que hi ha acord”. Sí, sí, però és un acord per anar en contra. No és un acord en el qual hagin de cedir res. Al contrari. I, a més, els és rendible electoralment parlant.

Per tant, és impossible que la resolució a la nostra qüestió passi per un pacte amb allò que anomenem Madrit (concepte). Si l’ADN els impedeix acordar un trist govern i estan disposats a anar a unes terceres eleccions abans que baixar del burro, ¿com pretenem que facin alguna cessió en un tema com el català que permeti resoldre La Cosa?

No és possible cap pacte amb Espanya. O, millor dit, és impossible que Espanya pacti res. Ni vol, ni en sap. No ho ha fet mai. Des dels Reis Catòlics. El seu etern conflicte entre els blaus i els vermells l’han resolt sempre a trets. Mai s’han donat la mà.

Pretendre que ara canviïn, és viure al món de les fades, que agrada molt als nens i a les nenes innocents, però que als que ens afaitem (o ens depilem) ens provoca fins i tot una miqueta de vergonyeta pel punt kitsch que destil·la.

Una pena.