Des dels anys noranta del segle passat que no mirava un partit de futbol. Vaig deixar de mirar-ne després de veure una derrota del Barça (tot i els canyardos d’en Koeman) davant d’un Real Madrid español, muy español. Massa estrès, massa nervis i massa ràbia contra un país que sempre ens les ha fet passar magres i que s'ho passa bé fent-ho. No vaig trobar just que Espanya, un cop més, em —ens— robés el somriure de la cara. Ahir, molts anys després, finament vaig decidir mirar la final del Mundial; una final, val a dir, molt significativa a parer meu: l’Argentina (excolònia espanyola) i Espanya —o els Països Catalans?— es disputaven la copa que els situaria a l’Olimp del futbol. I això, vulguis que no, em va semblar molt interessant políticament i culturalment.
Els grans futbolers no m’ho tingueu en compte —feia desenes d'anys que no mirava un partit de futbol, ni volia saber res d’aquest esport—, però em va semblar que, en tot moment, Espanya —o els Països Catalans?— va tenir el domini de la pilota i que l’Argentina no es va posar les piles fins que va veure entrar definitivament la pilota a la seva porteria durant la pròrroga per un xut imparable d’en Ferran Torres —espanyol o valencià?—, després de molts intents d’intentar-ho sense èxit per les altes capacitats del porter de l’Argentina (Dibu Martínez) per parar tota mena de xuts (per la dreta, per l’esquerra, per dalt, per baix... i el que calgués). En Messi, la gran estrella argentina (format a Catalunya!), no va poder destacar —repeteixo, a parer meu— perquè no hi havia ningú del seu nivell al seu equip i perquè no estaven tan ben organitzats com l’equip espanyol —o dels Països Catalans?
Suposo que us deveu estar preguntant per què us explico tot això. Doncs bàsicament perquè us feu una altra pregunta: Espanya hauria guanyat el Mundial sense els jugadors dels Països Catalans? Em sembla que tots en sabem la resposta i que cal que ens fem una tercera pregunta (fer-se preguntes és importantíssim per a la salut mental): si els Països Catalans haguessin guanyat la Copa Mundial de la FIFA 2026™ —en un món idíl·lic en què no hi hagués estats imperialistes ni colònies a les quals els xuclen fins a l’últim cèntim i en què els catalans poguéssim tenir la nostra pròpia selecció—, com s’ho hauria pres Espanya? Em sembla que aquesta resposta també la sabem tots.
Espanya, gràcies als catalans, guanya el Mundial i els catalans s’estampen la bandera d’Espanya a la cara, igual que el granger marca el ramat perquè no se li esgarriï
Quina gran metàfora de la política actual, oi? Quants paral·lelismes que hi ha entre el món de la política i el món futbolístic… Deu ser per això que la gent està tan aficionada al futbol i que molts joves catalans (catalanoparlants de naixement) anaven amb la bandera d’Espanya pintada a la cara. La submissió i la falta d’autoestima estampades a les seves galtes. Una imatge molt trista i desoladora: Espanya, gràcies als catalans, guanya el Mundial i els catalans, en comptes de plantar-se i dir prou, s’ha acabat el bròquil, volem la nostra pròpia selecció i no us farem guanyar amb la vostra bandera, s’estampen la bandera d’Espanya a la cara, igual que el granger marca el ramat perquè no se li esgarriï i tothom sàpiga que és de la seva propietat. Una mica ximplets, sí que som.
Tornem a la ronda de preguntes: Espanya podria sobreviure sense els Països Catalans (Catalunya, les illes Balears, la Franja de Ponent, el Carxe i el País Valencià)? Crec que no costa gaire d’arribar a la conclusió que, si els Països Catalans —o tan sols Catalunya— fessin les maletes i se n’anessin, Espanya no arribaria a final de mes. I, tot i així, els joves catalans es pinten la bandera d’Espanya a les galtes i continuem pagant-los les festes. L'Argentina va perdre el Mundial, però ja fa temps que no és una colònia espanyola. Els Països Catalans, si ens ho proposéssim, ho podríem guanyar tot: el Mundial i la independència. Pensem-hi.