Marc Bonomelli és un periodista francès que analitza la religió sense voler fer lloances ni crítiques, sinó que vol oferir observacions. Es planteja, després de deu anys mirant diferents corrents espirituals mundials, si som davant d’una nova religió eco-espiritual mundial. Les noves recerques de sentit, explica aquest especialista, van des del xamanisme a la bruixeria, o el simple desenvolupament personal, l’esforç per "esdevenir la millor versió d’un mateix". Ben a prop de Lourdes i dels miracles, aquest recercador nascut a Tarbes confessa que s’ha implicat en les creences estudiades, tot i voler ser el més neutre possible. No pretén promoure recerques espirituals ni criticar-les, sinó qüestionar-les. Es pregunta si les persones que les segueixen, poden ser creadores de noves formes de religiositat on la part oculta tingui un pes rellevant.
Avui tenim neodruides, surfers de l’ànima, inspectors de l’interior, vidents, ens diu. Avui i fa segles. Les pitonisses, l’art d’endevinar, el món ocult, no és cap invenció de la ciència-ficció, caldria recordar a qui ho veu com un neofenomen.
Noves formes de catolicisme que estan tenint èxit contenen una part esotèrica, amagada als altres
Fa només dues dècades, tota aquesta recerca oculta no era seguida per tothom. De fet, descansava al fons de les llibreries amagat el que ara és a les vitrines a tot color: angeologia, astrologia, alquímia, càbala… i ara es barregen en els prestatges de salut, psicologia, benestar, estil de vida i, si encara ho mantenen, d’espiritualitat i religió. Quan jo vaig néixer, el peculiar escriptor Raymond Abellio parlava de La fi de l’esoterisme. Fa més de 50 anys, i sembla que no se'n compleix l'auguri. Aquest esoterisme, que sol fer part d’uns escollits, s’està eixamplant dins algunes tradicions. El cristianisme, per exemple, té una pretensió inequívoca d’universalitat: la seva proposta no és màgica ni per a uns escollits. És per a tothom. Per tant, res d’iniciacions o esoterismes (mot greu que ens remet a un ensenyament interior secret). Però entre aquesta crida a tothom i les pròpies formes d’organitzar-se hi pot raure una observació bonomelliana: per què, llavors, noves formes de catolicisme que estan tenint èxit contenen una part esotèrica, amagada als altres, només apta per a uns escollits que viuen l’experiència? Pregunteu si voleu què és un recés d’Emaús. O hi aneu, o no us ho podran explicar, perquè hi ha uns pactes interns de no propagar cap a fora el que s’hi viu. O en altres trobades, on sembla que per transmetre’t un missatge t’hagin de desconnectar de la teva vida anterior.
O en algunes tradicions, t’hi pots acostar fins a cert punt, perquè tot està pensant pels seguidors, adeptes, convençuts i iniciats. Que hi hagi una desafecció a Occident de la gent jove cap a la política, al mateix temps que cap a la religió, i que es percebi aquesta impressió d’ocult, d’amagat, de poc transparent, fa pensar. Just aquests dies, la Fundació Ferrer i Guàrdia ha publicat un estudi en què un 41,5% de la població espanyola manifesta no tenir creences religioses (sigui com a agnòstics, indiferents o ateus). Aquesta dada és la més alta de la sèrie històrica, des que es fa aquest estudi. Per l’altra banda, el 56,9% es considera religiosa, principalment de confessió catòlica. Aquest replegament esotèric de la religiositat, que es percep també a les files polítiques, farcides de la idea de ser escollit, de tenir accés a uns coneixements que la resta no comparteixen, és una tendència d’un món que té por de la discrepància, a qui ens diu que vol governar per tothom, però t'està dient que amb l'oposició no hi vol saber res. Poca fe tinc, en aquests discursos esotèrics.