No és que siguin els únics —i en cap cas ho hem vist tot encara: el poder judicial es posa al capdavant i l’exèrcit també fa soroll—, però l’Església espanyola ara ha agafat amb més força la torxa de la reprovació de l’independentisme. Anar contra el possible pacte per la investidura, posant al centre la inconveniència —en les seves paraules, més que això— de l'amnistia ha esdevingut un cavall de batalla prou sucós per aconseguir més coses de les que proclamen.

Suposadament, l’amnistia, de la qual en parlen sense conèixer en quins termes s’està produint el pacte —no crec ni que els informin ni els consultin en aquest procés de negociació— va en contra —així ho expressen— dels “principis ètics” i “valors socials” de l’Església espanyola i, evidentment, contra la unitat d’Espanya. De la manera com fan les declaracions, no sé mai si aquesta unitat d’Espanya és un dels valors socials fonamentals que observen com a catòlics; però, en tot cas, el que queda clar per als diferents representants de la institució que han volgut alçar la veu en aquest tema, és que els nacionalismes només divideixen.

A l’Església espanyola aquests dies li convé especialment focalitzar el seu paper en temes que li aportin rèdit social i no de descrèdit, deshonra i vergonya

No tornaré a repetir que mai consideren el nacionalisme espanyol com a tal, i només parlen dels altres nacionalismes, amb especial fixació pel nacionalisme català. També és de remarcar que consideren fora dels valors de la seva confessió la unilateralitat, cosa que em resulta si més no curiosa, perquè, de fet, la unilateralitat no és més que seguir el camí que un creu que és el correcte. I que sempre que es té en compte aquest concepte, i més en una disputa a dos, la unilateralitat es produeix per ambdues bandes, tant l’exerceix el que no vol una cosa com el que sí que la vol.

Però tot això és malgastar saliva per explicar qüestions que a Espanya es blasmen només d’una banda i no de l’altra, en igualtat d’actuacions. Només cal pensar en què no li passarà segur a Esperanza Aguirre per haver aturat el trànsit a Madrid per protestar i sí que els pot passar, i ja ha passat, a aquells i aquelles que han fet el mateix —no en nom de la unitat d’Espanya, ara també en contra del PSOE i de la possible llei d'amnistia— en nom del dret a decidir o de la independència de Catalunya. Tot això sense que el moviment independentista estigués classificat com a terrorisme; no vull ni imaginar ara que sí que ho està, fins a on es pot arribar, i el que és pitjor, ja en comencem a tenir indicis clars.  

No seria just, però, atribuir aquest posicionament només a l’Església, perquè és força general en l’estat en què vivim i el qual compartia el PSOE fins fa ben poc. Ara bé, de mals generals, n’hi ha molts més que la formació de govern, i a l’Església espanyola —a banda que sempre ha jugat a fer un tipus de política concreta, la mateixa de fa un segle— aquests dies li convé especialment focalitzar el seu paper en temes que li aportin rèdit social i no de descrèdit, deshonra i vergonya. Ho hem vist moltes vegades, en moltes institucions polítiques espanyoles, Catalunya sempre és un bon cap d’esquila.

Si els abusos —i no ho dic per la xifra, perquè un ja és massa— són ignominiosos, pitjor ha estat la manca i el tipus de resposta que l’Església està donant. Per això m’ha ofès encara més veure que lligaven el problema de l’amnistia amb els valors ètics i morals.