El meu pare va matar Santiago Carrillo. Literàriament, vull dir. Ho va fer en un llibre de Carvalho titulat Asesinato en el Comité Central, i l’escric en castellà perquè no sé si l’obra s’ha traduït al català. Amb el llibre, no és que l’autor desitgés la mort física del líder del Partit, perquè el Partit era el Partit, sinó que manifestava la necessitat de canviar de rumb d’una formació política a la qual se li veien totes les costures. La patacada va arribar un any després de la publicació del llibre, en unes eleccions, les generals celebrades el 28 d’octubre de 1982, en les quals el PSOE va arrasar amb 204 diputats, i el PCE va perdre 19 diputats dels 23 que tenia. Davant el clam general de la militància, Santiago Carrillo va dimitir dies després de la desfeta i va convertir Montalbán i el seu alter ego detectivesc en persones poc grates per a ell i el seu seguici de fidels.

Per aquells atzars fantàstics que té la vida, ens el vàrem trobar l’estiu de 1983 en una localitat menys neutral del que hauríem desitjat. Estàvem viatjant per l’antiga Iugoslàvia provinents de Grècia, i passejant per Dubrovnik, localitat croata que res tenia a veure llavors amb l’actual epicentre del turisme mundial, ens vàrem aturar davant d’un aparador on hi havia exposades fotografies de Tito, l’emperador comunista balcànic mort tres anys abans. De sobte, li vaig dir al pare: “Papà, Carrillo”. El meu pare va pensar que jo havia trobat exposada una fotografia de l’antic dirigent del PCE, però, en realitat, el teníem darrere acompanyat de la seva dona, Carmen. A pesar del crim literari, va ser una trobada amable, i Carrillo ens va explicar que estava de vacances, que Kim Il-sung li havia posat a la seva disposició un avió oficial, que havia passat uns dies a la casa de vacances dels Ceausescu i que ara estava gaudint d’uns dies a Iugoslàvia, on vivia, per cert, com un rei republicà.

Va ser una conversa sense munició i ens van convidar a sopar amb una instrucció ben precisa: a les 20.00 hores ens passaven a recollir per la recepció de l’hotel i a les 20.00 hores estàvem dutxats i polits al hall esperant veure Carrillo i Carmen aparèixer per la porta. De sobte, van entrar dos armaris de la secreta, pistola enfundada en mà i, acostant-se al meu pare, li varen preguntar en veu sigil·losa: “Are you Carrillo’s connection?”. Per un instant vàrem pensar que es girava la truita i que una nova novel·la titulada Asesinato en el hall del hotel estava a punt d’escriure’s, però després de respirar tranquil, el pare va mirar la mare i li va dir: “Coño, Anna, como un peli de espías”.

Rússia, la mare pàtria de l’antiga URSS, és un país de tradicions arrelades i de grans contradiccions, el yin i yang d’un nacionalisme difícil d’entendre pels països de tradició democràtica occidentals

El sopar va ser agradable, amb cinc guardaespatlles situats a la taula del costat, més pendents del meu pare que de la seguretat d’un Carrillo que ens va explicar moltes coses. Una d’aquestes va ser la seva vida a l'URSS estalinista després de la Guerra Civil espanyola. Des de llavors he pensat que s’havia de tenir un gran instint de supervivència per sortir immune als capricis criminals del Tsar Roig.  

La mort de Navalni m’ha fet pensar en Carrillo i la facilitat amb què a l’antiga URSS i en l’actual Rússia desapareixen els opositors. L’antic dirigent del PCE devia ser com una formiga comparat amb el pes polític de Zinóviev, Kàmenev, Kírov, Bukharin o Ríkov, membres de la vella guàrdia de la Revolució de 1917 caiguts en la Gran Purga i executats després dels Judicis de Moscou de 1937. I a pesar de tenir un pes polític fàcil d’esborrar, Santiago Carrillo va sobreviure a Stalin i es va convertir, per art de màgia, en un dels defensors de l’eurocomunisme.

Rússia, la mare pàtria de l’antiga URSS, és un país de tradicions arrelades i de grans contradiccions, on l’excelsa poesia de Maiakovski conviu sense problemes en la memòria dels ciutadans amb l’idolatrat Ivan el Terrible, el yin i yang d’un nacionalisme difícil d’entendre pels països de tradició democràtica occidentals. La mort o assassinat de Navalni és una d’aquestes tradicions heretades. Tan arrelades com Putin, el gran tsar de la Rússia capitalista, que no ha dubtat a eliminar, presumptament, amics i coneguts, antics companys de viatge i mosques colloneres com Anna Politkóvskaia, Aleksandr Litvinenko, Borís Nemtsov i Ievgueni Prigojin. Els Estats Units també tenen les seves metàfores històriques, com la mort de Kennedy, de Martin Luther King o la misteriosa desaparició del sindicalista Jimmy Hoffa. Les tradicions són les tradicions i a Putin i gran part del poble rus que el vota no li agraden les ingerències foranes.

Encara que les evidències siguin inequívoques, Putin sobreviurà a “l’estranya” mort de Navalni per dues raons fonamentals: és impossible entendre Rússia amb una mentalitat de país occidental i ell té la clau de sortida de la bossa de gas que escalfa Europa. Jo, si fos opositor a Rússia, em faria una bona assegurança de vida.

Si sobreviure políticament a la Rússia de Putin té un gran mèrit, sobreviure com Carrillo a l'URSS de Stalin mereix un Princesa d’Astúries. I el dia que van afusellar Ceausescu ho vaig entendre tot. Entrevistat a TVE, Santiago Carrillo va dir que no coneixia l’antic amo de Romania. I en escoltar-lo, vaig recordar aquella trobada a Dubrovnik, i el seu avió privat, i els dies compartits en família amb Nicolae i Elena Ceausescu. L’instint de supervivència és ser capaç de negar la teva pròpia biografia.