Vivim immersos en un contínuum electoral, en el qual encara no sortim d’una cita que ja estem immersos en una altra, sense que les despeses multiplicades semblin interessar a ningú, i encara menys a qui les convoca a destemps, per la causa que sigui.

Les campanyes electorals, i la seva reiteració, no acostumen a ser bons moments per al contrast raonable d’idees, ni per a l’assossegament en el debat, ni per a la prudència en les expressions, i hom té la sensació que sempre l’estem ballant, sense arribar a poder captar massa la lletra i música d’allò que toquen les diferents agrupacions que s’hi presenten. Quan, a més, hi ha una proliferació voluminosa de candidatures, la sensació és que no hi pot haver tants possibles diagnòstics i solucions als problemes que tenim com a societat, i el resultat és que augmenta la temptació de girar l’esquena i inhibir-se.

La democràcia representativa que tenim no pot viure sense el contrast civilitzat d’idees, però un excés d’oferta pot arribar a induir la inhibició d’una part de l’electorat aclaparat per una oferta que no té cap, o poca, relació amb la demanda electoral real. La democràcia tant es pot afeblir per defecte com per excés de l’oferta electoral, perquè l’atomització pot representar millor l’electorat, però és un camí segur a la inestabilitat i és una porta oberta als possibles, i probables, tombs electorals, on es juga amb els vots en funció dels egos i ànsies de poder de cadascun dels actors implicats.

Sigui com sigui, qualsevol acció governativa em sembla que s’hauria de basar en l’aplicació efectiva de quatre verbs: escoltar, prioritzar, pressupostar i executar, i que aquestes accions haurien de ser consecutives en la formulació de polítiques públiques.

Pressupostar és només l’inici d’una llarga corrua de fets que, amb sort, acaben en l’execució d’allò que havia estat pressupostat

Caldria començar per escoltar, tot i que aquí hi ha un altre problema: a qui? Massa sovint l’escolta es fa en funció d’allò que es vol escoltar. Entitats sense arrelament o amb un nombre desconegut de membres, s’erigeixen en representatives de la ciutadania, i es creen cada cop més organismes de suposada representativitat que són copats per minories actives i ben organitzades. En una democràcia representativa cal anar amb compte amb aquests cossos suposadament participatius, en els quals és difícil escatir el grau de representativitat dels membres.

Un cop escoltada la ciutadania, establint mecanismes no dirigistes per fer-la efectiva, cal prioritzar. Ben segur que poden aflorar moltes idees i reivindicacions, però cal establir algun criteri per discernir aquelles que tindran un impacte més gran sobre el bé comú, que afectaran positivament més ciutadans, o que fonamentaran l’avenç cap a una societat més culta, solidària, avançada i oberta.

Establertes les prioritats, caldrà elaborar un pressupost que les tingui presents. N’hi ha que prefereixen el mètode del reg per aspersió, que mulli tothom, amb la menor despesa, que ningú no es pugui queixar, però sense permetre tirar endavant projectes ambiciosos, perquè hi ha mecanismes que no ho permeten. No és un sistema intrínsecament dolent, però potser hauria de ser complementat per una aposta més decidida per accions que donen més gruix a la nostra societat.

Ara bé, com bé sabem i les dades ho demostren, pressupostar no és el final. Ben al contrari, pressupostar és només l’inici d’una llarga corrua de fets que, amb sort, acaben en l’execució d’allò que havia estat pressupostat. No he entès mai que la majoria de mitjans de comunicació, i molts polítics, s’interessin més per les hores inacabables de discussió del pressupost, que no per saber quina part del total ha estat executada. Les xifres en molts casos són completament decebedores, per una multitud de factors, però el resultat negatiu de l’execució pressupostària inclou tots els problemes d’una gestió administrativa ineficaç: excés de burocràcia; decisions poc meditades; obstacles interns, etc., que acaben produint que molts discursos que ara ens serà donat d’escoltar no siguin gaire creïbles. I sobretot no ho són perquè en aquest tema juguem, a més, amb l’efecte de la reiteració, de la no execució any rere any.

Quan dipositem el vot, pensem també qui és capaç de conjugar millor els quatre verbs que he esmentat en aquest article. Perquè, com deia el president Jacques Chirac, les promeses en campanya electoral només obliguen als qui se les creuen... Contra aquest cinisme, analitzem bé el comportament de cadascú. I destriem les promeses de les realitats.