El meu fill Marc va néixer amb dues malalties de les anomenades rares i, sense els errors silenciats d’alguns metges de l’Hospital Sant Joan de Déu, el 29 d’octubre hauria fet setze anys i seria un estudiant normal de 1r de batxillerat. Lamentablement, fruit d’algunes males praxis mèdiques, el nen —perquè va morir essent un infant— va patir diversos episodis d’hipòxies cerebrals a conseqüència del dolor físic, situacions repetides que varen afectar la seva capacitat cognitiva. I de ser un potencial estudiant de batxillerat, el meu fill va acabar sent un alumne de l’anomenada escola d’educació especial, un veritable calaix de sastre.
A ca l’Ustrell hi va haver un debat interessant sobre l’escola inclusiva i, des de llavors, fa uns dies que dono voltes a un tema que, sovint, es tracta amb el bonisme típic de certa esquerra que funciona més amb la teoria que amb la pràctica. Jo —des de la perspectiva del temps i des de la modesta visió d’un pare orfe d’un fill que va patir els atzucacs d’una educació en eterna experimentació— puc afirmar que mai a la vida hauria portat en Marc a una escola de les anomenades normals, empès per unes normes de la inclusivitat que, evidentment, hauria relegat el meu fill a la invisibilitat i, molt segurament, a la seva infelicitat. Ni el meu fill estava preparat per sobreviure a la normalitat, ni els alumnes amb la cognició teòricament intacta haurien acceptat amb normalitat un ésser d’una sensibilitat especial.
El debat sobre l’escola inclusiva és una constant en la nostra societat i una de les màximes de la teologia esquerranosa, sempre inclinada a obrir portes quan la casa no té construïts ni els fonaments. Ara que els mestres estan en vaga, l’afer de l’escola inclusiva està en el moll de l’os de les negociacions amb la Generalitat. Ambdues parts estan d’acord amb l’objectiu, però discrepen en el camí a seguir. En el cas de l’escola inclusiva, els fets ens indiquen que les dreceres no són aconsellables. Els mestres defensen el model inclusiu com a dret ètic i social indiscutible, però denuncien una greu manca de recursos, personal i temps per poder aplicar-lo amb dignitat. Dignitat de tothom, afegiria jo: del govern, de les escoles i d’uns pares que, sovint, sobreactuen emparats per una AMPA que ha robat l’autoritat al mestre.
Abans de grans proclames, convidaria els ortodoxos de l’escola inclusiva a entrevistar-se amb pares d’alumnes d’educació especial. Potser així entendran que la crua realitat, sovint, no té res a veure amb la ficció més 'friendly'
"L’escola inclusiva és aquella que educa reconeixent i respectant les diferències de tot alumnat, considerant la diferència com un element enriquidor en lloc d’un problema que cal homogeneïtzar", diu la santa intel·ligència. L’objectiu és que tots els infants se sentin part d’una comunitat sense menystenir-ne la individualitat. A l’escola s’admetran tots els alumnes sense distinció per capacitats, gènere, cultura, religió i situació social, i, depenent de l’edat, tots aniran a la mateixa aula per evitar la segregació, fet que implica modificar el currículum, les metodologies o oferir mitjans i suports específics segons cada necessitat.
Escrit i llegit té una musicalitat prodigiosa, però a la pràctica comença a ser un desastre, tal com indiquen informes com el de PISA.
Aquesta idea de l’escola inclusiva està condemnada al fracàs, sobretot en el que fa referència a la immigració, perquè afecta, evidentment, a la qualitat docent d’uns centres escolars que es veuen arrossegats per una realitat que vol negar una esquerra doctrinària. L’entrada massiva de nou alumnat migrant baixa, evidentment, el nivell educatiu del centre per les lògiques dificultats d’adaptació dels nouvinguts i per la impossibilitat d’assimilar-los ràpidament per part de les escoles. Dues víctimes del sistema educatiu, a les quals cal sumar un tercer damnificat, que és un alumne nadiu que es veu obligat a acomodar-se a una nova realitat imposada i que a Catalunya, per exemple, està afectant directament l’ús de la llengua autòctona i amb la consegüent desaparició de l’ús social del català entre el nostre jovent. Potser estic fent de cunyat, però, a parer meu, els alumnes immigrants acabats d’arribar haurien de ser matriculats en un curs preparatori abans d’entrar a l’escola anomenada normal. Això en facilitaria la futura inclusió i faria certa la frase que assegura que més val ser locomotora que no pas un vagó de cua condemnat al fracàs.
Pel que fa a l’alumne d’escola especial, la meva experiència va ser extensa i, sovint, traumàtica. Com a les escoles d’educació normal, els alumnes d’educació especial no conformen una massa cognitivament homogènia. Hi ha alumnes que, amb esforç individualitzat, es podran integrar en la societat, mentre que altres hauran d’encaixar d’una altra manera, preservant-ne, per damunt de tot, la dignitat. El problema de les escoles especials és que moltes vegades són enteses com un pàrquing on deixar les criatures, quan hi ha molts nens que, si fossin diagnosticats sense una visió compassiva, tindrien una oportunitat a la vida. Cadascun seguint el seu camí, cadascun al seu ritme, i qui pensi que la solució es troba en integrar-los en l’escola inclusiva és un irresponsable que no sap de què parla.
Malauradament, vivim en una societat que, pel que fa a la moral, cada cop és més semblant a la dels anys trenta en alguns països, quan els nens amb discapacitat eren eliminats a fi d’aconseguir la raça perfecta. Pot semblar una exageració, però la victòria de l’extrema dreta a Alemanya no fa preveure un futur magnànim amb els dèbils. Raó per la qual les coses s’han de fer amb racionalitat, evitant postures bonistes que poden provocar un efecte bumerang. I, abans de grans proclames, convidaria els ortodoxos de l’escola inclusiva a entrevistar-se amb pares d’alumnes d’educació especial. Potser així entendran que la crua realitat, sovint, no té res a veure amb la ficció més friendly.