"El poble és una fera de múltiples caps"
Alexander Pope
Vaga de carteres caigudes. El govern espanyol pressiona el govern espanyol. Els membres del Consell boicotejant la seva pròpia reunió. Si no fóssim ja bressol i glòria de l'esperpent, ho seríem ara. L'esperpent el va inventar un senyor que parlava gallec, però a qui li van rematar el braç a Madrid; el braç esquerre, per descomptat. Deveu haver llegit que el líder de la desballestada Izquierda Unida ha exigit als ministres de la seva quota que es posin en vaga de Consell de Ministres i no es reuneixin amb ells mateixos i amb el mateix president si dimarts vinent no s'aprova el decret llei que embargui la compravenda d'armament a Israel.
Més tard anirem al contingut, el continent és d'enorme rellevància, ja que entronca directament amb aquest president que es felicita pels aldarulls de protesta que van impedir la celebració d'un acte legal i que ell mateix, a través del seu ministre i el seu delegat, hauria d'haver contingut. És el poder exercint de contrapoder. Contra qui es protestava i a qui s'exigia que fes què? Una riota si no fos un símptoma de la gravetat de la barrabassada a la qual estem assistint. La pèrdua de papers institucionals que invalida el principi d'institució. El govern és revolucionari davant de si mateix i es fonamenta en les potestats que li són pròpies i en les dels seus correligionaris que surten al carrer per apuntalar-les amb la lluita. Ells són alhora la llibertat guiant el poble i el poble roig fet carn. Tot el que en queda fora, els enemics del poble, o sigui, els seus propis.
Que un govern afirmi que el poble pot conculcar la formalitat normativa quan les seves reivindicacions són conformes amb el pensament del mateix govern, ja sabeu on ens aboca. Que identifiqui els seus seguidors amb el poble i, d'alguna manera, amb una voluntat popular suprema situada per sobre del Parlament no té cap altre nom que populisme, amb tota la sinistra ombra que això projecta. Res no és fútil, res no és a la lleugera. "El poble espanyol es mobilitza per causes justes", diu el president. "La resposta del poble de Madrid contra el genocidi és motiu d'orgull", bela obedient Óscar López. "Estem molt orgullosos de la grandesa del poble espanyol", coreja Rodríguez Uribe des del Consell Superior d'Esports. "Madrid té un sediment rebel que quan germina il·lumina al món. Són els seus barris obrers... la gent formosa de Madrid que no es deixa vèncer i que en dies com avui li diu al món: la dignitat és la nostra bandera", afegeix, posant el toc tronat-cursi a la idea força el professor Monedero. Es podria dir que en això estan almenys d'acord amb els d'Iglesias, mes no canteu victòria, perquè el consistori socialista del poble de Cercedilla denunciarà Irene Montero i Belarra per les protestes contra la Vuelta al seu municipi. No hi ha esperpent més formós! Bé, sí, el del ministre de l'Interior explicant la grandesa d'haver permès que es boicotegés un acte esportiu. I és que manifestar-se és lícit, i boicotejar una cosa diferent i perillosa. No sigui que el bon poble comenci a boicotejar amb aplaudiment de l'autoritat tot allò que li plagui: conferències, actes, partits de futbol o qualsevol cosa en què participin aquells als quals vulguin mostrar llur desacord.
Que un govern afirmi que el poble pot conculcar la formalitat normativa quan les seves reivindicacions són conformes amb el pensament del mateix govern, ja sabeu on ens aboca
El poble és tan divers i la seva sobirania està tan representada per diversos partits i ideologies que l'apropiació només pot ser perversa. El que el poble pensi s'ha de debatre als parlaments, no a les barricades. Fixeu-vos que, assumint la seva dada boja de manifestants —cent mil persones—, només representarien el 2,8% de la població de Madrid i l'1,4% de la població de la Comunitat. El que sí que podem assegurar és que "el poble formós" de Monedero estava majoritàriament per altres coses diumenge. Tant hi farà. Serem exemple del món per decret.
El resum de tant de despropòsit només pot ser polític. Sánchez ha tirat pel dret justament ara —quan ha temperat amb el tema més d'un any—, perquè justament ara és quan necessita un enemic comú exterior amb qui unir les hosts i una bandera per brandar si venen mal dades o si ha de convocar eleccions. De passada, vistes les enquestes, l'esgrimeix per si davant el seu avesat afany reivindicatiu contra si mateix roba uns quants vots a l'esquerra a la seva esquerra o se'ls roba a si mateix. Tot depèn. Gaza és prioritat i el Sàhara va ser un sospir. Aquesta anàlisi és precisament la que porta IU a collar amb l'embargament d'armes, perquè no li treguin la iniciativa, perquè Pedro no els arrabassi la kufia i els deixi nus.
La qüestió és confrontar i treure'n rèdit. Posats a fer, confronten fins i tot entre ells mateixos. Han tret el genocidi com si fos un garrot, i a qualsevol que en termes jurídics vulgui debatre si queda acreditat el dol específic d'aquest delicte internacional se l'acusa de connivent i de cruel i de malvat i bon vent. Qualsevol matís és "fullaraca tècnica", com em va dir l'altre dia un contertulià dels que són al costat bo de la història. No es pregunten com és que el Tribunal Penal Internacional, que acusa i ordena detenir Netanyahu per crims de guerra i de lesa humanitat, no fa el pas d'anomenar genocides els subjectes del genocidi més gran de la humanitat. No et deixaran afirmar que la Unió Europea té els mateixos dubtes jurídics i manté en aquesta posició, que parla dels crims d'Israel de manera fefaent. Pedro il·lumina el món amb la seva visió i ha dit genocidi, genocidi sigui.
Digueu genocidi i digueu poble i dormiu tranquil. Sou un dels bons.