Dilluns passat, a Barcelona, vam poder veure a Betevé el primer debat electoral de la nostra ciutat en directe. Ja sé que abans s'han organitzat en streaming per altres mitjans, però els horaris d'emissió no són els més compatibles amb les agendes, si més no en el meu cas. Cert que es poden recuperar més tard, però no és el mateix. Passa com els partits en diferit. Gustos i costums.

Per la dramàtica de la posada en escena del dia 15, cridava l'atenció, a parer meu, l'existència de dos blocs. Un de quatre, l'integrat pels candidats amb possibilitats de guanyar i/o formar el cartipàs municipal, i un altre de tres, tan marginals que a penes compten per a les enquestes, fins i tot alguns ni això. Però és una de les altres injustícies del règim electoral i del seu encotillament mediàtic en els mitjans públics. Aquest altre minigrup, destinat en principi a la irrellevància, també mereix algun comentari, en essència, per llurs manifestos demèrits.

Comencem. El debat, molt ben produït i conduït amb criteri per Eva Arderius, va ser tot l'interessant que pot ser un debat electoral, màxim si és a set. Del grup dels grans, per dir-ho així, es van formar dos grupets. El que va fer propostes en positiu, amb cert optimisme i amb dades no esbiaixades, és a dir, l'integrat per Colau i Maragall; i el que va fer propostes en negatiu, integrat per Trias i Collboni.

El primer subgrup va estar, per mi, força millor. De tota manera, com que tothom els va sentir, cadascú formularà les seves consideracions en funció del carisma i de les possibilitats de cadascú d'encert en el futur govern de Barcelona. Cap dels dos, però, va fer pràcticament esment de la metropolitanitat ni de la xacra de la violència de gènere. Com quasi cap atenció va merèixer —centrats en el turisme com a font de riquesa o de plaga— l'R+D+I, autèntic motor de futur multimodal de Barcelona, amb un esplèndid present que cal potenciar sense desmai.

Quasi cap atenció va merèixer —centrats en el turisme com a font de riquesa o de plaga— l'R+D+I, autèntic motor de futur multimodal de Barcelona, amb un esplèndid present que cal potenciar sense desmai

En el segon subgrup, a ressaltar tenim l'extrema negativitat de Trias (tot està malament, no saben governar, perquè no reconeixen la realitat), curiosa posició de qui expressament amaga el partit que representa i li dona suport... i del qual empra els crèdits electorals. A més, va recordar diversos cops la seva etapa d'alcalde, de la qual va oblidar que aleshores va ser el primer cop des de 1977 que la corrupció va entrar a l'Ajuntament de Barcelona. Collboni, per la seva banda, en especial durant la primera seva meitat d'intervencions, va oblidar que fins al gener era membre de l'equip municipal, ni més ni menys que com a número 2 i que el seu partit continua formant coalició amb els comuns. Curiosos oblits. Això i alguna clavada en blanc de la qual tots els seus contrincants i comentaristes en trauran fruits, no sempre positius.

Tornant al minigrup dels irrellevants, PP, Cs i Valents, o sigui, Sirera, Grau i Parera. D'entrada i llevat dels ja prèviament convençuts, no sembla que guanyessin ni un sol vot. Entre altres coses, perquè, a diferència del grup majoritari, van dir més mentides o mitges veritats, com va posar de relleu Verificat live tant a través d'aquest diari com de Twitter, que la resta de candidats, molt més cenyits a la realitat.

Cap missatge en positiu, tot en negatiu, amb arguments o expressions més que discutibles i que no són precisament de les que fan amics. Grau va dir que Barcelona era una cort de porcs, per referir-se a la brutícia. Parera que la delinqüència pujava a Barcelona —la qual cosa és manifestament falsa— i Sirera es va queixar del trànsit que perjudica taxistes i repartidors i el carrer València, on invita a passar la nit a la Colau. Trànsit, mare de tots els mals de la mobilitat —però no de la contaminació—, que dificulta, segons Grau, l'assistència a temps de les ambulàncies, sense donar cap dada de retards ni, gràcies a Déu, de cap desgràcia. A més, tornem a Sirera, va esmentar que a Barcelona hi havia rates "així de grans", separant ostensiblement les mans, com fan els pescadors rememorant les seves gestes. Per la seva banda, Parera deu considerar que comunista és un terme prou denigrant, adient per substituir qualsevol argument racional, quan dos cops el va etzibar a Colau.

Tots tres, això sí, van proclamar rebaixes fiscals, però sense esmentar impostos o taxes afectats ni, òbviament, l'import ni, en conseqüència, la font alternativa de finançament. Grau va quadrar el cercle: menys impostos i més serveis. O sigui, el miracle dels pans i els peixos. Política, doncs, per a creients. Res, per part del minigrup, respecte a una solució estructural dels joves. Esperança, doncs, que pugui millorar poc per part d'aquests candidats.

Sirera, el més sòlid dels tres —la qual cosa no és dir gaire—, va incórrer repetidament en un erroni malentès: equiparar la Barcelona ciutat amb el Madrid comunitat, és a dir, posant Ayuso com a exemple, com a exemple va, per altra banda. Ni un sol cop va citar Almeida ni cap de les seves fites, si és que en té. Parera es va acomiadar adreçant-se, entre d'altres, a les, segons ella, 5.000 víctimes de delictes des de dilluns fins al dia de les eleccions perquè la votessin. Pluja sobre el mar, atès que no en sap els noms.

En general, un debat interessant en què cada candidat va donar de si el que pel que fa a contingut i tarannà s'esperava.