La meva primera parella de llarga durada —hi vaig viure gairebé set anys i vàrem compartir pis i sou de mileurista, traduït a pessetes— havia nascut a El Salvador. Amb això no vull fer paral·lelismes ridículs amb aquell periodista radiofònic que responia, quan el titllaven de catalanòfob, que era una acusació falsa perquè la seva dona es deia Montserrat. Jo no tinc una especial devoció per El Salvador, un país que m’importa tant com Liechtenstein, però el que sí que vaig viure va ser l’esforç d’integració d’una noia que va arribar a nou anys a Barcelona de la mà d’una mare incapaç de criar la seva filla en un país sotmès a la violència militar, paramilitar i revolucionària. Els meus pares la van adoptar com una filla, li van pagar els estudis a EINA i ara viu de la seva feina d’interiorista, casada amb en Jordi i patint les inclemències pròpies de l’adolescència d’un fill a qui varen batejar amb el nom de Pol. La meva exparella encara forma part de la meva família escapçada des de la mort del seu segon pare, el meu pare Manuel, i sovint parlo amb ella quan dina amb la seva segona mare, la meva mare Anna. I parlem en castellà, una anomalia de joventut, la meva, perquè ella va tenir molt clar que una manera de demostrar que formava part d’aquesta terra que l’havia salvat de l’horror i d’una vida condemnada a la violència era aprendre el català i comunicar-se en la llengua de Josep Pla amb el seu fill Pol.
Aquest viatge sentimental al passat el faig sense nostàlgia, perquè la vida, quan la transformes en nostàlgia, la converteixes en una gran mentida. I com que el que em corroeix són algunes circumstàncies del present, m’agradaria parlar —si els sembla bé— de la polèmica que m’ha fet viatjar al passat. L’espectacle Esas latinas, portat als escenaris per una companyia anomenada Teatro sin papeles, té un error de base. Latinos o latinas som els homes i les dones europeus que tenim com a llengua materna un idioma que té com a origen el llatí. Aquest petit detall faria que l’obra escrita i dirigida per Valeria Guzmán s’hagués de titular forçosament Esas latinoamericanas per no perdre l’origen i la identitat de les suposades dones maltractades per una nació amb un estat virtual, Catalunya, i un idioma en clara expansió virtual, el català.
Quan surti aquest article, de la polèmica en farà quasi una setmana, i tot segueix el seu curs, tal com jo pressuposava. Cap responsable de l’Ajuntament de Barcelona no ha dimitit, els catalanoparlants ens hem quedat com a "cornuts i pagant el deure" i Valeria Guzmán s’ha convertit en una heroïna dels que lluiten des de les confortables poltrones de l’espanyolisme a Catalunya i, naturalment, de la caverna mediàtica encapçalada per les reines del quart poder, la Griso i la Quintana. Esas latinas és una obra pèssima, de pati d’escola, amb uns diàlegs barroers i una posada en escena d’un amateurisme vergonyant, però Valeria Guzmán buscava la polèmica per aconseguir protagonisme i glòria a la capital de l’Imperi colonial, i ho ha aconseguit amb el dau que sempre et fa guanyar la partida: el català com a centre de totes les perversitats supremacistes dels catalanoparlants.
La incontrolada migració provinent de les Amèriques està posant en perill la supervivència del català
La polèmica descriu una veritat que, sovint, s’amaga per no caure en el parany que solen posar els abanderats de la política correcció i de la multiculturalitat. Aquests exemplars eco homo fabers solen considerar-se posseïdors d’un cosmopolitisme exemplificador quan, sovint, són tan casposos com una cançó de Bad Gyal o de Don Omar. Per cert, Omar és porto-riqueny, i fa molts anys, quan governava el príncep de les tenebres del PP, José María Aznar, hi va haver una gran polèmica sorgida d’una especulació. La Casa Blanca —notícia publicada a tota portada pels diaris nacionals— volia imposar l’anglès com a llengua vehicular a Puerto Rico. I recordo com el govern d’Espanya i els principals mitjans espanyols varen avarar la Pinta, la Niña i la Santa María per anar a solcar l’Atlàntic a la defensa dels drets lingüístics de l’antiga colònia. Arran de la notícia, vaig pensar que la política lingüística dels partits espanyols no distava gaire, respecte al català, de la dels EUA amb l’espanyol porto-riqueny.
Hi ha por de denunciar una evidència. La incontrolada migració provinent de les Amèriques està posant en perill la supervivència del català. I no hi veig una voluntat per part del migrant, persona que, de segur, preferiria no haver de sortir de la seva terra, sinó de la incompetència bonista de les institucions catalanes i de la calculada política dels diversos governs espanyols que han fet de la migració descontrolada llatinoamericana una arma de destrucció massiva d’allò que tant molesta de Catalunya: els seus costums, amb la llengua com a pal de paller. L’aeroport del Prat és un colador sense control.
En un article publicat fa uns mesos, ja vaig dir que la integració de qualsevol migrant es basa en drets, deures i voluntat de tothom. I molt més en un país sense estat com aquest, l’ase de tots els cops dels patriotes carpetovetònics amb tres collons al seu servei: el poder executiu, el legislatiu i el judicial. Però quan dius això, de seguida t’expliquen històries de la puta mili d’aquella Barcelona cosmopolita en què va fer eclosió el boom literari llatinoamericà, en contraposició a aquesta Barcelona, diuen, provinciana. Mai tenen en compte, però, que aquell boom va ser protagonitzat per burgesos il·lustrats que eren tractats com a reis en una Barcelona grisa i espiritualment derrotada pel franquisme, i que miraven allò del català, un idioma en bolquers per culpa de la censura, com qui mira a un nadó a qui fas carantoines i te n’oblides deu segons més tard. Quan el nadó va créixer, tots aquells terratinents culturals es varen sentir absurdament intimidats. A ningú li agrada perdre el control d’una part, encara que minsa, del cortijo cultural.
Esas latinas no es fum, és gas lacrimogen llançat per una pocavergonya a la recerca del reconeixement de la caverna, fomentant, amb un to victimista, la ignomínia catalanòfoba. Si el secret rau en tres pilars —drets, deures i voluntat—, per molt que t'hi posis de cul, la llengua catalana no es toca. La meva exparella va demostrar que, amb voluntat i voluntats, hom pot acabar formant part d’aquesta dissortada terra per entendre el món.