Intento assimilar l’inacceptable capteniment d’aquest ministre Óscar Puente, especialment després de la tragèdia d’Urda.
És cert que des de sempre ha semblat un personatge obtús i malgirbat, més entretingut en la baralla de fang a X que en presentar projectes de mínima volada. I també és cert que tendeix a la fatxenderia prepotent, especialment a l’hora de vendre grandeses del seu ministeri, malgrat la sorollosa incompetència que demostra. Assegurar una vegada i una altra que Espanya té la "segona millor xarxa ferroviària del món" o afirmar que "el tren viu a Espanya el millor moment de la seva història" han estat alguns dels despropòsits més sonors del seu mandat, especialment feridors en ple desastre ferroviari patit per milions d’usuaris diàriament a Rodalies, o davant les múltiples avaries que sacsegen la xarxa, o l’estat de permanent inseguretat que presenta l’alta velocitat. Però malgrat la inconsistència de tota aquesta xerrameca, Puente només era un ministre ineficaç més dels molts que passegen per aquest govern fallit. Boca grossa i gestió petita, tan usual en el camp erm del populisme.
Però aleshores va arribar la tragèdia d’Adamuz i el balanç de 46 persones mortes tenyiria de sang un ministeri que, en el millor dels casos, presentava problemes molt seriosos de gestió. Va ser aleshores quan Óscar Puente va demostrar que, a banda de no tenir altura política, potser tampoc no tenia l’altura moral per gestionar una situació socialment tan greu i emocionalment tan colpidora. Tot el que va passar al voltant d’Adamuz va ser vergonyós, des de la seva frivolitat assegurant que "la probabilitat que es repeteixi és molt baixa, baixíssima", fins a la famosa foto de la via per penjar a X per demostrar que era nova, i la foto va revelar que el metall tenia entre 30 i 40 anys, passant per l’escàndol de retirar trossos del carril trencat abans que la jutgessa del cas pogués analitzar-los al lloc dels fets. Tot va ser potiner, desllorigat, improvisat i mancat de la mínima sensibilitat que requeria una situació tan tràgica. Mentrestant s’anava coneixent la manca d’inversions, els avisos reiterats dels tècnics, l’estrès de les plantilles, sotmeses al control de més trens sense ampliar el personal... I aleshores va arribar el súmmum: el divertiment d’en Puente al programa de can Giró fent brometes sobre les avaries de tren, quan feia pocs mesos que havien mort 46 persones. Tot plegat, tan mancat de delicadesa, de rigor, de seriositat.
Per responsabilitat, i per decència, i per respecte a les famílies, i perquè és el correcte en qualsevol democràcia seriosa, i perquè ja no hi fa res al càrrec, i perquè no té cap credibilitat per gestionar la crisi, i perquè és insultant, per tot plegat Óscar Puente ha de marxar lluny, ben lluny de la política
I ara..., de sobte, la mort que torna a les vies i destrueix, en un instant, els somnis, els projectes, les vides de 69 persones, en deixa 15 en situació crítica, i més d’un centenar de ferits. Un accident terrible, una commoció general, una infraestructura en descrèdit absolut i... un ministre que ha tornat a demostrar una migradesa política i una gran baixesa moral. D’entrada ha intentat desviar el pes de la seva responsabilitat assenyalant un pobre operari d’Adif, com si el problema fos una persona i no tota una xarxa que ja ha mostrat signes inequívocs d’alt risc. I després, la publicació dels àudios dels darrers moments del xoc, sense respectar les darreres paraules d’una persona que ha mort. No puc imaginar el que ha significat per a la família l’exposició pública d’uns moments tan tràgics. Alhora, i és ben significatiu, no només no ha dimitit, sinó que ha assegurat que no marxava del càrrec per responsabilitat i perquè ell "no fugia". Responsabilitat? Justament per responsabilitat, i per decència, i per respecte a les famílies, i perquè és el correcte en qualsevol democràcia seriosa, i perquè ja no hi fa res al càrrec, i perquè no té cap credibilitat per gestionar la crisi, i perquè és insultant, per tot plegat Óscar Puente ha de marxar lluny, ben lluny de la política. Ja no hi fa res, excepte avergonyir encara més el càrrec que ostenta.
Emperò, tal vegada perquè els mesells no tenen límit, sembla que en Puente encara vol fer més destrosses, i ara s’empesca la possibilitat d’aturar l’AVE Barcelona-Madrid, creant un enorme pànic a l’economia i a la ciutadania. Però què caram fot aquest home! No s’adona que és a dos minuts de deixar el càrrec? No s’adona que marxarà deixant un balanç penós? Manca d’inversions, incapacitat de garantir la seguretat, tècnics substituïts per amiguets, plantilles ofegades..., un autèntic disbarat. Però si fa dos dies es gastava 2,1 milions d’euros per "estudiar" la velocitat a 350!!! Un ministre en caiguda lliure, que ha tingut dos accidents mortals gravíssims sota el seu mandat, que té tota la xarxa ferroviària en situació precària, que no ha estat capaç de presentar cap projecte sostenible, ara vol empastifar encara més la situació anunciant aturades que afectarien la mobilitat dels 14 milions de persones que el fan servir a l’any. És tan bèstia, que sembla impossible.
Boca grossa, gestió ínfima, fatxenderia suprema. El seu balanç, la nostra desgràcia.