Ha de tenir límits l’humor? I, si és així, qui marca aquests límits? Els polítics? Els directors de les televisions? Les nostres ments reprimides? La por al que és desconegut? Els pares? És un tema que em preocupa molt des de fa molts anys. Penseu que, quan vaig néixer, ja tenia aquesta preocupació. Per què carai hem de plorar quan naixem? Per què no podem riure? Arribem al món i ja ens estan reprimint el sentit de l’humor.

Ara feia temps que no pensava en tot això (un parell de dies, per ser exactes), però arran de la censura que ha patit en Manel Vidal del programa Zona Franca per part de TV3, hi he tornat a pensar. Càsum dena!, mai pots estar tranquil·la. Personalment, crec que ens hem de poder riure de tot; la vida ja és prou complicada per a estar posant límits a la diversió. L’humor és o hauria de ser una catarsi per a fer la vida més suportable. Però és clar, sempre ha d’aparèixer el censurador de torn a aixafar-nos la guitarra. Penseu una cosa, quan algú s’ofèn per una broma, no és perquè sigui de mal gust —una broma de mal gust és tenir un sou de mil euros i pagar un lloguer de vuit-cents—, és perquè s’hi sent identificat i no pot suportar veure-s’hi reflectit. També hi ha casos més extrems, amb tendències maquiavèl·liques, en què poden arribar a censurar un humorista si no els fa quedar bé.

L'únic humor que jo censuraria (i ho faria d’una manera rotunda) seria l’humor que no fa riure, aquell humor que no té cap mena de gràcia, que, fins i tot, et fa passar vergonya (tot i que això és molt i molt subjectiu); és a dir, l’humor mancat d’intel·ligència. No és fàcil fer humor bo. No sé si ho heu provat mai, això de fer riure algú? Algú que no siguin els treballadors de la teva empresa, perquè a aquests els pagues cada mes perquè et riguin les gràcies. Fer riure algú que no hi guanya res rient-te les gràcies. No és gens fàcil, proveu-ho.

Els límits de l’humor no s’han de posar en l’humor en si (en la temàtica), sinó en el context on es fa servir.

L’humor depèn molt de l’entorn on t’has criat. L’humor espanyol i el català, per exemple, no tenen res a veure. Potser per això no ens entenem. Diria que els catalans ens sentim més identificats amb l’humor anglès que no pas amb l’humor espanyol. L’humor català és un humor amb més capes, més profund. L’humor espanyol sempre m’ha semblat més infantil, més simple. Un exemple d’humor espanyol podria ser una persona que s’entrebanca i cau a terra, o un senyor que ensenya el cul. Coses així, estil Pajares-Esteso. L'humor català, en canvi —suposo que perquè els catalans sempre hem hagut de manifestar els nostres sentiments d’amagat per por a ser castigats—, és un humor amb moltes més capes, metàfores i girs; perquè entengui la broma qui l’ha d’entendre i la resta es quedi només amb la capa superficial, que no té res de revolucionària. Tots contents i ningú castigat de cara a la paret.

I, ja per tancar el tema, crec que els límits de l’humor no s’han de posar en l’humor en si (en la temàtica), sinó en el context on es fa servir l’humor. M’explicaré millor amb un exemple: jo puc riure’m de la mort, però, fer-ho al funeral d’una persona jove no seria el més adequat. Tot i que hi ha gent per a tot, hi ha gent que prefereix passar el dolor rient-se de la situació en què es troba. Ho trobo tot legítim. I vosaltres, què en penseu?

Fins la setmana que ve.