Crec que no dic res que no sàpiga la majoria de la gent: cada vegada és més difícil ser educat en català a Catalunya. Per més que els espanyols —gràcies a la meravellosa premsa imparcial, objectiva i absolutament neutral que els informa— diguin que és més aviat tot el contrari, que els catalans perseguim els castellanoparlants tan bon punt arriben a Catalunya per lligar-los als arbres o fanals del carrer i obligar-los a recitar l’obra sencera de Jacint Verdaguer (amb accent d’Olot o de Deltebre). La realitat, però —ara parlant seriosament—, és que hi ha tants nouvinguts a les escoles que els professors (t’ho corroborarà qualsevol professor que s’estimi la seva professió) no donen l’abast —i alguns d’ells, fins i tot, opten per agafar-se una baixa per depressió. De fet, jo mateixa vaig poder-ho comprovar durant les pràctiques del grau de Llengua i Literatura Catalanes que vaig fer en una aula d’acollida d’un institut públic. No em va caldre tenir cap doctorat per veure que allò acabaria com el rosari de l’aurora. Només en un món utòpic seria possible integrar l’allau de nouvinguts que estem rebent a Catalunya any rere any. Segons el cens de població i habitatges (2024) de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat): “La població de Catalunya a 1 de gener de 2024 es va situar en 8.012.231 habitants. Per lloc de naixement, 4.981.501 habitants van néixer a Catalunya (62,2%), 1.124.048 habitants, a la resta d’Espanya (14,0%) i 1.906.682 habitants, a l’estranger (23,8%)”. És a dir, un 37,8% de la població de Catalunya ve de fora de Catalunya (caldria veure si tots els que ja han nascut a Catalunya tenen de llengua materna el català o una altra llengua) i, per tant, tots ells o bona part d’ells tenen una llengua materna que no és el català i probablement se’ls ha d’ensenyar a parlar català.
Ja hi ha pares que han agafat els seus fills, catalanoparlants, i els han portat a escoles privades perquè puguin expressar-se en la seva llengua materna, el català, la llengua pròpia de Catalunya
Si als professors, que ja tenen més alumnes dels que poden assumir a les aules, els afegim un gran nombre de nouvinguts i de nens que tenen problemes psicològics i familiars, el resultat és una professió deprimida i amb ganes que arribi l’estiu per anar a prendre el sol i oblidar-se de tot. Una classe que té molts alumnes nouvinguts —com molt bé saben els professors i els pares dels alumnes catalanoparlants— és una classe que ho fa tot molt més a poc a poc i que no arriba als objectius marcats oficialment. Anant molt bé, quan comencin l’ESO ja sabran sumar i llegir. Fora bromes, és impossible atendre trenta-cinc alumnes amb diversos nivells de coneixement de la llengua catalana i de cultures completament diferents sense que això afecti la qualitat de l’ensenyament. Per tot això, ja hi ha pares —els que s’ho poden permetre!— que han agafat els seus fills, catalanoparlants, i els han portat a escoles privades —fins i tot els pares que defensen amb les ungles i el que calgui que vingui tothom qui vulgui a viure a Catalunya perquè Catalunya és una terra d’acollida i sou tots molt benvinguts— perquè puguin expressar-se en la seva llengua materna, el català, la llengua pròpia de Catalunya, i avançar a bon ritme, acadèmicament parlant.
Què s’està provocant, doncs, amb aquesta cultura de l’oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fums? Que hi hagi una elit de catalanoparlants (els que s’ho han pogut permetre), que han estat educats en català i que tenen un nivell d’estudis i de coneixements superiors a la resta —entenent com a resta els nouvinguts i els catalanoparlants amb poc poder adquisitiu que han estat educats en escoles públiques que no donaven l’abast. És a dir, aquests que defensen la immigració sense control estan provocant el contrari del que suposadament volen: que els nouvinguts no rebin la mateixa educació que els catalans i que la gent amb més poder adquisitiu sigui en un futur —bàsicament— catalanoparlant (estaran molt més ben formats acadèmicament i tindran moltes més portes obertes al món laboral). És a dir, estan convertint els nouvinguts en ciutadans de segona (suposadament sense voler o sense ser-ne conscients).
Per tant, només hi veig dues possibles solucions. La primera —que em sembla la més lògica, intel·ligent, i factible— seria controlar la immigració i deixar entrar a Catalunya només el nombre de nouvinguts que podem assumir. La segona —molt més utòpica i unicorniana— seria que Espanya s’avingués a destinar més diners públics a Catalunya per crear grans aules d’acollida per poder ensenyar a tots els nouvinguts a parlar català i donar-los un suport acadèmic extra (la qual cosa juraria que no li ve gaire de gust a Espanya; digueu-me malpensada…) o bé que s’avingués a la independència de Catalunya i ja ens ocuparíem nosaltres mateixos d’organitzar-nos amb els diners que recaptem dels catalans (crec que tampoc li ve gaire de gust). Si no es porten a la pràctica cap d’aquestes solucions, auguro una Catalunya dividida en dos estaments: l’estament més pobre (i més nombrós), que serà bàsicament castellanoparlant (perquè els catalanoparlants amb poc poder adquisitiu seran absorbits i devorats pel castellà), i l’estament més ric (i més reduït), que serà catalanoparlant. I òbviament ens haurem d'atenir a totes les conseqüències que aquesta ruptura social provocarà. És aquesta la Catalunya que volem?