La qüestió de confiança no pretenia res més que abatre el primer president republicà des de la Guerra Civil. Era una moció de censura encoberta per provocar noves eleccions. Trempera descomunal només de pensar-hi en la direcció del nosurrender.
Quan no t'atreveixes a anar de cara, hi vas per darrere, amb nocturnitat i tal nivell d'ocultisme que en les pròpies files pràcticament ningú no en sabia res.
Era un míssil teledirigit des de 2.000 km al cap d'Aragonès que tan aviat el va veure venir va activar les bateries i va respondre fulminantment. La millor defensa és un bon atac. El primer damnificat, el vicepresident Puigneró, va sortir en coet. De plaça Sant Jaume al ciberespai. De fet, tenia els dies comptats. En Batet ja s’havia postulat mesos enrere per ocupar la seva vacant. Tot per evitar que Jaume Giró (un dels millors consellers del Govern) consolidés el paper de referent dels consellers juntaires.
Aragonès va llegir bé l’enèsima jugada mestra i va advertir que podria i voldria seguir acompanyat o podria seguir en solitari, però que en cap cas convocaria unes eleccions que no arreglarien res si no és enfortir el PSC
Aragonès és un tipus pacient. Anava camí de descavalcar sant Job en aquesta santíssima virtut. Però al final fins i tot algú tan prudent i tan poc amant del sarau com l’actual president va fer un Cuní: "Prou, prou, prou!". És difícil acabar-li els quartos a Aragonès. Ni la lideressa Borràs exercint des del primer dia de cap de l’oposició al Parlament havia pogut enervar-lo.
Aragonès va llegir bé l’enèsima jugada mestra i va advertir que podria i voldria seguir acompanyat —després de prescindir dels serveis de Puigneró— o podria seguir en solitari. Però que en cap cas convocaria unes eleccions que no arreglarien res si no és enfortir el PSC. A més de donar satisfacció a les baixes passions d’una iracunda oposició caïnita.
La vida seguirà sent complicada per a l’actual inquilí de Palau. Val a dir que ja ho era des del primer dia amb un Parlament a la italiana.
Res a veure amb la comoditat, tranquil·litat i plenitud amb què exerceix la presidenta del PSC a la totpoderosa Diputació de Barcelona. Ja ho diu Salvador Illa, que ni governant en solitari haurien viscut tan bé.
En una cosa sí que tenia raó la cap de l’oposició. No era un Govern de coalició, era de col·lisió. Li va faltar dir que des del primer dia i amb tot el seu entusiasme.