Com la majoria de pixapins de la nostra tribu (a saber, aquest tipus de gent que menja “de tot” i la mar de saludable, però que no té ni la més reputa idea d’on provenen els aliments que es fot a la boca, ni de les condicions de vida dels ramaders i pagesos que possibiliten tot plegat), he assistit a tot aquest xou de la pesta porcina amb una barreja d’astorament i indiferència. Orgullosament indocumentat en ciència, l’esclat d’aquesta plaga m’ha fet encuriosir més enllà del cantó purament víric de la notícia. En el pla informatiu, per exemple, m’ha apassionat com —d’una forma absolutament passiva— la majoria de catalans hem assumit durant setmanes que l’esclat d’aquesta malura fou provocada per l’aparició d’un entrepà contaminat. Dies després, hom ha acabat donant la raó als conspiranoics, els quals d’inici ja sospitaren de negligències comeses a laboratoris.
El desconeixement científic provoca que, davant d’un afer com el present, els ciutadans ens halem la informació d’una manera sorprenentment acrítica. Quan va esclatar la pesta, insisteixo, tothom assenyalà la malèfica causalitat d’aquest famós entrepà contaminat. La gràcia del tema és que cap responsable públic va creure oportú de comunicar la base d’aquesta sospita i la majoria de telenotícies nacionals no consideraren escaient informar-nos sobre qui era el Sherlock Holmes embatat que havia topat amb aital descobriment ni qui coi l’havia analitzat per gosar afirmar la seva condició de zona zero del mal; de fet, no només desconeixíem la font de la sospita, sinó l’hora, el lloc i —posats a saber— si l’objecte menjable en qüestió es tractava d’un simpàtic biquini, d’un majestuós frànkfurt o d’un sòrdid exemplar de bocata xòped que faria més risible l’origen geogràfic d’aquest drama.
Després d’uns dies d’incertesa —en els quals el confinament de Collserola, la caça compulsiva del senglar i la presència sempre inquietant de tropes espanyoles a la Barcelona del cantó muntanyós (per allò de les temptacions que té l’exèrcit de bombardejar-la cada deu lustres)— el conseller de la cosa agrícola, Òscar Ordeig, ha decidit optar per un clàssic de la vella política de sempre: crear una comissió d’experts. Pel que fa a la lectura política del tema, i tot i estar tremendament a favor que l’Administració tingui assessorament de savis de talla planetària i de reconegut prestigi (ecs), trobo bastant curiós que la Generalitat no disposi de tècnics per encarar la recerca de l’origen víric. Si hem passat de la tesi de l’entrepà a la d’una malifeta química en un laboratori de recerca, no hi ha prou funcionaris públics per començar la investigació? Per moure el cul... són necessaris tants d’experts?
No resulta un pèl estrany compartir la condició d’auditor i sospitós d’un brot com aquest?
La pregunta resulta encara més oportuna si parem esment a la configuració d’aquest comitè, car l’invent en qüestió serà presidit pel docte Josep Usall, director de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA); la cosa no seria notícia si no fos que aquest mateix centre és un dels principals sospitosos d’ésser el hot spot d’inici de la pesta. No desconfio gens ni mica d’aquest hipotètic grandíssim professional, així com dels companys del mateix ens que també formaran part del grup de cranis privilegiats triats pel Govern..., però no resulta un pèl estrany compartir la condició d’auditor i sospitós d’un brot com aquest? No hi havia altres laboratoris ni experts per formar part d’aquest cenacle de salvadors al rescat de la vida beata porcina? Finalment, quant a la resta de cracs, és realment útil dur-los a Barcelona per fer reunions i dinars quan ens sobren professionals competents...?
Tot plegat, en definitiva, fa una mica de tuf d’operació d’alta política comunicativa o de simple cortina de fum, i més encara si tenim en compte que, l’any 2024, el Ministeri del ram ja avisà que Catalunya corria un risc de pesta porcina a causa de l’excés de senglars i al trànsit d’animals i vehicles pesants per via de l’AP-7. Un govern que farda de gestió seriosa no hauria de caure en aquests trucs tan castissos, per molt que ara els vulgui maquillar amb un comitè de penya sobradament preparada. Comptat i debatut, vista la passivitat de la majoria ciutadana en aquests temes, podrien haver mantingut la hipòtesi de l’entrepà contaminat, qui sap si acientífica... però molt més literària.