Del “fugado” al “president”, aquesta és la meravellosa mutació gramatical que resumeix el 2023. I amb ella, el retrat dels dos supervivents que han marcat la política catalana i espanyola: Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. En el segon cas, Sánchez ha aconseguit sobreviure in extremis, quan el naufragi semblava inevitable, per bé que l’ensulsiada de Feijóo li ha facilitat les coses. Però més enllà del fiasco pepero, que va passar de la glòria a la irrellevància en un no res, és evident que Sánchez és un mestre en l’art de navegar contra corrent, i enguany ha aconseguit quadrar el cercle més endimoniat de la seva carrera. En tot cas, és inapel·lable que té un gran mèrit haver aconseguit formar govern amb els resultats electorals que va oferir el 23-J, especialment quan un dels possibles acords s’havia de fer amb l’home al qual, fins a aquell moment, havia perseguit judicialment i política. Segurament les bones arts de Zapatero, que fa temps que aspira a ser l’ideòleg del PSOE —superats els fòssils de les èpoques anteriors—, l’han ajudat a transitar per aquests camins costerosos.

Si Sánchez és un supervivent, Puigdemont el guanya en mèrits i en resiliència, perquè, més enllà de la solidesa de les seves conviccions, cal una fortalesa anímica extraordinària per haver mantingut les posicions contra un estat que ha utilitzat tots els recursos per destruir-lo. Al capdavall, si Puigdemont ha pogut marcar l’agenda política espanyola, no és per simple carambola electoral, sinó justament perquè ha resistit, s’ha mantingut i, quan ha arribat l’oportunitat, ha pogut jugar les seves cartes. D’aquesta manera, supervivent Sánchez i resilient Puigdemont, ha estat el seu impensable acord el que ha canviat el panorama de la política espanyola.

Un galimaties que donarà dies de glòria a la premsa política, però obligarà Puigdemont a excel·lir en intel·ligència estratègica, saltant tots els paranys que el PSOE anirà col·locant

2023 ha estat fonamentalment això, l’any en què un Puigdemont vilipendiat, injuriat, perseguit i fins i tot enviat a la irrellevància (algun conspicu articulista es deu mossegar les ungles fins al colze després d’haver-ho escrit), ha aconseguit marcar les portades de la premsa espanyola i capgirar el mapa polític espanyol, forçant uns acords que, si es compleixen, també capgiraran el mapa polític català.

I aquesta és la clau del 2024, l’endimoniada conjunció “si”: si es culmina l’amnistia, si s’aprova el català a Europa, si les comissions del lawfare no acaben en enganyifa... Per bé que l’acord subscrit per Junts és d’enorme importància per al futur de Catalunya si reïx, també serà demolidor per a Junts si el PSOE fa allò que sap fer com ningú: despistar, guanyar temps i mentir. No només destruiria una nova esperança de canvi històric, sinó que faria un mal irreversible a la imatge del president Puigdemont. A diferència d’ERC, que mai no ha jugat fort en els seus acords amb el PSOE i s’ha acomodat feliçment en el magma de l’esquerra espanyola, Junts va per lliure, s’ha mantingut en posicions de confrontació i, ara que ha posat tota la carn a la graella per pactar, no es pot permetre el fracàs. Per això, l’any 24 serà clau en ambdues direccions: pot ser l’any en què tot canvia, retorn del president Puigdemont inclòs, o l’any en què un dels dos s’enfonsa, o Sánchez, perquè entra en xoc amb Junts i perd un suport fonamental per mantenir la legislatura, o Puigdemont, perquè Sánchez l’ha aconseguit enredar. Certament, hi pot haver una posició intermèdia, el del bany maria d’anar fent, petites passes en la bona direcció, però a velocitat de caragol, però aquesta és una situació que no es podrà aguantar gaire. El fet és que el cronòmetre s’ha posat a córrer i el PSOE no tindrà temps prestat. O l’acord dona èxits substancials, o Junts haurà de prendre una determinació. La qual cosa tampoc no serà fàcil, perquè si Puigdemont retira el suport a Sánchez, aquest pot anar fent amb geometria variable, atesa la dificultat de Junts de votar al costat del PP. Emperò, és evident que li pot complicar notablement la legislatura.

Tot plegat, un galimaties que donarà dies de glòria a la premsa política, però obligarà Puigdemont a excel·lir en intel·ligència estratègica, saltant tots els paranys que el PSOE anirà col·locant. De moment, ja hi ha la patata calenta de l’amnistia, que dia que passa, més s’embolica. En tot cas, si aconsegueix driblar els enganys socialistes i imposar els termes dels acords, el 2024 pot ser un any per a la història, però queden dies i queden ensurts.

Bon Any Nou a tothom.